12/3: Sense els partits
UNA CARACTERÍSTICA significativa de la jornada feminista del 8 de març i del seu èxit és que es va gestar al marge de la política clàssica i especialment dels partits. No diria que contra, però sí al marge. Abans dèiem que els socialistes li feien una vaga al PP, els populars organitzaven unes manifestacions contra el PSOE o que els sindicats li muntaven una vaga general al govern del PSOE o del PP... Aquesta vegada la lògica de la mobilització no tenia res a veure amb tot això. Més enllà de la reivindicació feminista, que era l’essencial en aquest cas, hi ha un corrent de malestar en les societats europees que xoca amb els partits tradicionals. A Itàlia, aquest malestar s’ha canalitzat (al meu parer d’una manera perillosa) a través de l’emergència de partits marcadament populistes. A França, els partits tradicionals es van enfonsar i va aparèixer el fenomen Macron, que no sé quina data de caducitat té (però que em fa l’efecte que en té). A Espanya, aquest malestar s’ha expressat en mobilitzacions al marge dels partits, i no ha acabat de trobar encara una sortida política. Sabem que de sortides polítiques n’hi pot haver de regeneradores i positives, però també de populistes i destructives. Sortiran, a Espanya? I a Catalunya?
