Publicitat
Publicitat

La paraula i el cos

Les paraules sempre queden marcades pel cos que les diu o escriu: per això cap paraula és del tot idèntica quan és dita o escrita per un altre

”I LA PARAULA ES VA FER CARN I VA HABITAR ENTRE NOSALTRES” (Joan 1:14). La fórmula és massa coneguda perquè calguin més aclariments. Amb ella s’expressen sobretot dues coses: d’una banda, la identificació bíblica de la Paraula, en majúscules, amb déu, i, de l’altra, el relat evangèlic de l’encarnació d’un déu fet home. No m’interessa ara la dimensió religiosa, d’implicacions culturalment transcendentals. M’interessa, més aviat, assenyalar la dimensió originàriament immaterial de la paraula, segons una convicció profundament arrelada en el pensament occidental, i també que és només en una segona fase, posterior des del punt de vista ontològic i temporal, que la paraula s’encarna en un cos físic, material. La traducció filosòfica d’aquest principi teològic va ser subtilment formulada en la doctrina escolàstica, durant el segle XIII, del verbum mentis : la paraula és, primer, concebuda i gestada en l’interior, abans que pugui ser materialitzada en la veu que acaba de donar cos -i fins i tot forma- a la paraula.

I és que la paraula i el cos, des del principi, han tingut unes relacions sempre problemàtiques. I tanmateix no hi ha paraules sense cos. No només perquè les paraules tenen cos, un cos propi, en la veu que les diu i en el text que les escriu, sinó perquè les paraules necessiten un cos per ser dites o escrites. I el cos d’aquell que les diu o escriu, encara que no ho sembli, és en les paraules. Sempre present, sempre marcant-les. Les paraules, així, sempre queden marcades pel cos que les diu o escriu: per això cap paraula és absolutament idèntica, encara que sigui la mateixa paraula, quan és dita o escrita per un altre. El cos de cadascú fa les paraules diferents a les mateixes paraules dites o escrites per un altre. D’alguna manera, som en les paraules que diem o escrivim.

No va ser fàcil pensar el cos, introduint-lo com una part pròpia de la identitat d’allò que som: durant segles, per a la filosofia, el cos va ser una nosa i, en el millor dels casos, una realitat subalterna, secundària respecte al que definia l’existència humana. Va caldre esperar a Merleau-Ponty, fins al 1945, perquè un filòsof digués, com va fer ell, que no és veritat que tenim un cos: som cos. No hi ha res, de nosaltres mateixos, independent del cos. I, per això, el cos marca tot el que som i el que fem. També les paraules que diem o escrivim: també en elles està el nostre cos. Ho va dir, en una sentència destil·lada, Hélène Cixous, quan va escriure: “Text, el meu cos”. Perquè cada paraula és feta “d’aquesta lava, d’aquesta carn, d’aquestes llàgrimes”. La llengua del cos està en les paraules que diem o escrivim.

El ballarí Aimar Pérez Galí acaba de presentar a la Fundació Tàpies la seva conferència performance Suant el discurs, inoblidable, ballant les paraules que diu, fent que travessin el cos que les diu i el cos que les dansa fins a suar-les. I és que, com ell mateix diu, “també el cos pensa, i no només el cap”. I així també el cos diu, a la seva manera, el que les paraules, a la seva, proven de dir. Perquè les paraules no tenen existència independent del cos que les fa, i del qual brollen, com d’una font. Perquè no és, primer, la paraula i, després, el cos: sinó que és en el cos i a través del cos que les paraules emergeixen. I així les paraules porten l’empremta del cos que les fa fins al punt que el comprometen com poques coses poden fer-ho. Per això una paraula falsa, hipòcrita, sempre deixa entreveure un cos impostat, l’artifici imperdonable. I per això, també, busquem les paraules justes com qui busca posseir el propi cos, per acabar de donar-li forma.

PUBLICITAT
PUBLICITAT