Publicitat
Publicitat

EL FUTUR DELS ANTICAPITALISTES

Les contradiccions de la CUP

La renovació del secretariat no resoldrà la divisió dels anticapitalistes, amb divergències profundes

Es resoldrà la crisi de la CUP amb un nou secretariat nacional? Sembla improbable i possiblement la formació està abocada a la inestabilitat permanent per diverses raons que miro d’exposar a continuació.

A mig camí entre el govern i la protesta

Hi ha dos plantejaments molt estesos pel que fa a la CUP. Un apunta que hi conviuen “dues ànimes”, la social i la nacional. Així, l’exdiputat cupaire Josep Manel Busqueta ha afirmat que hi ha una militància metropolitana “netament anticapitalista” i una de rural de postulats “més patriòtics”. L’altre enfocament contraposa un dogmatisme d’Endavant amb un tarannà més obert de Poble Lliure. La historiadora cupaire Blanca Serra l’ha formulat així: “Hi ha el sector Endavant [...], molt sectaris... I hi ha el sector del Poble Lliure, que té una visió més reflexiva sobre el procés”.

Malgrat tot, els problemes de la CUP no sorgeixen només d’aquestes tensions, sinó també d’un problema estructural: el fet que en el seu si coexisteixen una cultura de govern i una de protesta. La primera, pragmàtica, és molt visible en la política local, com il·lustra el cas de Berga (el municipi més gran que governa el partit), on el sanejament de la hisenda ha fet ajornar propostes rupturistes. En canvi, els vaivens en la investidura d’Artur Mas i el veto als pressupostos palesen la cultura de la protesta. Aquest conjunt de tensions fan que l’acció de la CUP no sigui previsible i sembla difícil que la seva experiència de gestió adquirida al món local amb bons resultats es traslladi al Parlament.

Els costos de créixer i la por a les institucions

A la vegada, aquestes contradiccions han sigut els símptomes més visibles dels dos riscos que amenaçaven el partit abans d’enlairar-se electoralment i que David Fernàndez i Julià de Jòdar van indicar a Cop de CUP (Columna) el 2012: “[La CUP] té por de guanyar i li fa pànic veure’s subsumida dins el sistema”. Igualment, els politòlegs d’El Pati Descobert van assenyalar a l’ARA el gener del 2015 que la CUP havia d’optar entre la lògica prèvia al creixement, de moviment social, i la de presència institucional. Sense un equilibri, podia trencar-se o esdevenir marginal. Unes observacions que subratllen la dificultat de la CUP per trobar l’encaix de la realpolitik que duu a pactes poc gratificants amb l’oposició esmolada que preserva intacta la seva radicalitat.

Contra l’‘statu quo’? Els efectes del no als comptes

Curiosament, tota la negociació postelectoral de la CUP -la formació antilíders per excel·lència- va girar a l’entorn d’una persona (Artur Mas) i no del que seria propi d’una formació tan ideologitzada: les polítiques del futur executiu. El seu veto als pressupostos ha corroborat que la decisió inicial de donar suport a Carles Puigdemont no va clarificar l’aposta de govern que va fer per Junts pel Sí. Amb distància, sembla que la CUP va tenir més inquietud per triar el nou president que per l’acció del seu futur gabinet.

En aquest aspecte, si bé la CUP vol enfrontar-se amb l’ statu quo, no està clar que les seves decisions estratègiques la facin avançar en aquesta direcció. Ho il·lustren dues conseqüències importants de l’esmentat veto als pressupostos. D’una banda, ha fet que aquests siguin els “més obedients” de l’Estat, perquè, en prorrogar els del 2015, cal destinar automàticament els ingressos extraordinaris d’aquest any a eixugar dèficit públic. D’altra banda, segons la professora de dret constitucional Isabel Giménez (a Agendapublica.es, el 9 de juny), aquest veto no permetrà finançar les disposicions de les lleis de transitorietat jurídica que han de marcar la ruptura amb l’Estat i que la CUP veu prioritàries.

La gestió del resultat i els riscos d’encongir-se

El partit, amb només 10 escons, va assolir el 27-S una posició privilegiada en el futur procés català. Però si bé és conscient de la seva força, no sembla que ho sigui prou dels seus límits: representa únicament el 8,2% del vot i, com a actor minoritari, difícilment podrà marcar el full de ruta als majoritaris (39,6%). I aquest no és un tema menor per comprendre les seves relacions amb Junts pel Sí. En aquest marc, la formació anticapitalista no sembla capaç de treure rèdits del seu rol arbitral.

En definitiva, la CUP s’ha fet gran sense saber què vol ser, coneix tensions i contradiccions per aquest fet i el preu que pot pagar-ne és el retorn a la marginalitat: un sondeig recent li ha atribuït només tres escons si se celebressin ara noves eleccions (publicat a La Vanguardia el 19 de juny). I és que, emprant una coneguda metàfora cupaire, l’ombra de la “paperera de la història” pot ser perillosament allargada.

RE