ESPÈCIE PROTEGIDA

Entre Wagner i Verdi

Amb Rubi el club està tenint una paciència insòlita, diuen els qui des de fa setmanes insisteixen que ja hauria d’haver estat cessat. Amb una insistència sovint oportunista -el dia del Rayo ningú no va demanar el seu cap- ens recorden, amb raó, els molts antecedents en què el got de la paciència ha vessat molt abans d’arribar a una situació com l’actual. Demà, a més a més de tornar a jugar un partit molt important, tindrem a la banqueta de l’equip contrari una de les víctimes més recents de la nostra història. Sergio González: un entrenador perico i de la casa, com Rubi, que va ser acomiadat quan l’equip ocupava una posició a la classificació millor que l’actual amb una plantilla d’inferior qualitat. El greuge comparatiu està servit.

Jo vaig ser molt crític amb Sergio -i el seu cessament em va semblar una bona decisió- i defenso Rubi -i que segueixi entrenant l’equip em sembla la millor de les decisions possibles-. No conec personalment a cap dels dos, ni tinc cap interès en defensar els uns o els altres més enllà de la meva passió. Podria ser que, des del moment que s’han definit dos bàndols (els qui mantenim la fe en Rubi i els qui l’han perdut), hom caigui en una certa defensa irracional de la pròpia posició. Tots tenim tendència -un cop hem pres partit- a buscar i trobar arguments a favor de la nostra postura i en contra de la dels altres.

Per això és sa aturar-se un moment i reflexionar sobre els teus motius. Fer una suspensió metodològica provisional del teu judici i preguntar-te sincerament per què defenses el que defenses. En aquest cas, el projecte de Rubi. I estar disposat a canviar d’opinió. Rubi vol que els seus jugadors interpretin Tristany i Isolda de Wagner. Una òpera complexa. Que es va estrenar a Munic el 1865 després d’un intent fallit a Viena dos anys abans: després de setanta-set assajos els músics vienesos van abandonar tot definint l’obra com “ininterpretable”. Aquesta dificultat és proporcional a l’experiència estètica a què et porta Wagner.

Arribar-hi exigeix esforç, talent i paciència. Però la recompensa és gran. Ara bé, si no tens músics i cantants preparats per interpretar Wagner, sempre tens l’opció de programar Verdi. I està molt bé fer-ho: tindràs bons resultats. Jo, de moment, opto per Tristany i Isolda. Però tot té un límit. No voldria arribar a l’extrem del tenor que la va estrenar. Ludwig Schnorr von Carolsfeld només va cantar quatre funcions i va morir exhaust abans de la cinquena. Abans d’arribar a això, Verdi.