50 anys

1965-1975. La innocència. Els Reis dels avis em porten el millor regal: una samarreta de l’Espanyol. Els Cinc Dofins. José María: el preferit de la meva mare. A l’Escola Albor ser perico és normal gràcies a les germanes Muixí. Sóc al camp quan Glaría marca aquell penal que ens posa líders. Podríem haver guanyat la Lliga. Meler i Santamaría. Paraguaians, oriünds d’avis desconeguts. Solsona, el meu únic ídol. Evaristo Navarro em porta al camp cada diumenge. 75 aniversari: “Un club català de futbol”, una mica ranci.

1975-1985. Tot pel futbol. La Penya Manigua. Jugo a ser Solsona, però res. Un gol sud de Sarrià animat i civilitzat. Puche, Llopis, Fabregat, Vidal. També Collet. Un dia Marañón i Molinos em parlen. Urruti, jo també t’estimo. Canito, Lauridsen, Jeremias, Cascely. Els millors partits del Mundial es veuen a Sarrià. I fitxem per sempre el millor porter del Mundial. El meu primer desplaçament amb el Jorge García i el seu pare: 8-1 a Saragossa. Azkargorta, un entrenador metge que aprèn català.

1985-1995. Massa disgustos. Viatjo a Leverkusen. El Hoffmann em diu a la mitja part: “Ja som campions”. Després ploro com mai ho he fet pel futbol. Soler i Valverde. Baixem a Segona. Pugem pels pèls. I per Jaro, Albesa i Menéndez. Wolfram Wuttke i Lardín. Tornem a baixar. Camacho, un bon entrenador que mai em va fer gràcia. La carretera impedeix que el millor president del club arribi a president. El gol sud s’omple de feixistes i l’equip s’omple de russos. Guillem Alfonso Lázaro: quina tragèdia, quanta tristesa.

1995-2005. La transició. Vendre la casa i anar de lloguer. La nostàlgia es diu Sarrià. Intertotto. Pochettino i Tamudo. La reencarnació de N’Kono. El centenari, ja no tan ranci. Etern agraïment a un metge de Glasgow. Murri, murri, murri: Eudald Serra, banda sonora dels millors moments. Ho visc des de casa. Sol. No explicaré com acabo la nit.

2005-2015. Pare de pericos. Anys de patiment. Les gran alegries: els gols que eviten caure a l’abisme. L’èxtasi és el de Coro. Un altre títol: aquest el veig en directe. Tamudo ho ha tornat a fer. Nou disgust cruel a Europa, també hi sóc. L’Oriol plora des del telèfon: hi tornarem junts i guanyarem. Partits amb nom: Tamudazo, Delapeñazo. Estrenem nova casa: és més bonica però mai serà tan meva com Sarrià. Coutinho, Osvaldo i Sergio García. El gran capità només hi juga un partit, però converteix el minut 21 en el nostre moment de comunió. Gràcies, Capdevila, per deixar-me escriure sobre l’Espanyol. I per poder tornar a tenir molts amics pericos.

Bones vacances a tothom.