L’1-O: l’excel·lència i la teoria del 20%

L’'operació 1-O' és un cas d’èxit que ens hauria de motivar a l’hora de fer moltes altres coses

Aquests dies de celebració del referèndum frustrat, ens arriben articles i llibres que narren com va estar organitzada aquella operació. Com es van fer arribar les urnes al Principat, com es va organitzar el cens, el procés de votació, etc. Aquell va ser un treball en què es va posar de manifest l’excel·lència dels que el van dissenyar i materialitzar. Vist des d’una perspectiva global, històrica, la part de la societat catalana que defensa la celebració d’un referèndum va reeixir a l’hora d’encarregar la feina als millors. Van dur a terme una feina impecable. Tot va funcionar com un rellotge, malgrat tenir-ho tot en contra: policia espanyola, autoritats de l’Estat, impediments diversos, etc. A l’hora fixada els punts de votació estaven llestos per treballar. I van dur l’operació correctament fins que van arribar les forces tavernàries. És cert que els més de dos milions de votants que van sortir al carrer mereixen un reconeixement. També ho és que els que van organitzar tot l’operatiu en mereixen dos.

Val la pena insistir en aquest tema. Les coses acostumen a sortir bé quan els que les han de gestionar són bons i competents en la seva feina. Sovint es diu que no hi ha bons països i mals països, sinó països ben governats i països mal governats. I, en certa manera, és veritat. Però el tema val per a tot. La qüestió és: com es fa per col·locar a dalt de tot els millors?

Aquest columnista manté, de sempre, la teoria del 20% –de fet, el percentatge no és important i vostès podran fixar aquell que els sembli més convenient–. M’explico. Per a un tema qualsevol en què participa una quantitat de gent determinada (que constitueix el 100% de la gent que en forma part), hi ha un grup (que jo subjectivament quantifico en el 20%) que resulta que és el més adequat per gestionar i tirar endavant el tema en qüestió. La resta, el 80%, es deixa arrossegar –perquè ja li està bé–. La teoria val per a tot: una associació excursionista, una empresa, un país...

Els països avançats acostumen a reeixir a l’hora de fixar uns mètodes i uns procediments que afavoreixin l’arribada dels eficients a dalt de tot

Les associacions privades i les empreses –ambdues tenen uns objectius clars– acostumen a fer-ho bastant bé a l’hora de fixar procediments per aconseguir que els que conformen aquest 20% arribin dalt de tot. Són els que, al capdavall, governaran l’organització. Lògic. Els va la vida. Si no designen els millors, les organitzacions desapareixen. Diguem que es posa en marxa un cert darwinisme implícit, pur sentit de supervivència, que fa que els millors quedin encimbellats. Ara bé, quan els interessos difereixen dels objectius finals de l’entitat (funcionar i tirar endavant), ai las!, aleshores comencen les disfuncions.

El país ha estat sempre bastant maldestre a l’hora de designar aquest 20% que ha de tirar del carro en les coses públiques. És històric. ¿Potser perquè no tenim interès en les actuacions en comú? El maleït individualisme? Enveja? Difícil de dir. Fixin-se que els països avançats –repeteixo, no són millors sinó que estan ben governats– acostumen a reeixir a l’hora de fixar uns mètodes i uns procediments que afavoreixin l’arribada dels eficients a dalt de tot. Mètodes que no són una garantia –a voltes també es colen energúmens de gran calibre–, però que intenten minimitzar el risc que un incompetent arribi on no toca.

Analitzin-ho. Trobaran grans incompetents –que, lògicament, pel fet d’haver arribat on no tocava, també són uns galtes– només en organitzacions que tenen mètodes de designació poc clares o ineficients (organitzacions empresarials, sindicals, professionals, governs de diferent nivell, empreses públiques, etc). Per això s’acostuma a dir “Aquest paio no sobreviuria competint en el mercat”. I és veritat. El fet també acostuma a tenir lloc en empreses en què els interessos últims no són res més que malaltisses ànsies individuals –per això tanta empresa familiar desapareix, o ha de ser venuda–. En tots aquests casos (públics o privats) la teoria del 20% no s’aplica. Dominen altres interessos.

A nosaltres se’ns fa difícil aplicar aquests mètodes correctament. El país té defectes molt mediterranis –massa!–. L’enveja, la indolència, l’individualisme, el populisme socialitzant igualador, l’odi a l’excel·lència, la falta de refinament, fòbia a la meritocràcia... Per això trobo que l’ operació 1-O és un cas d’èxit que ens hauria de motivar a l’hora de fer moltes altres coses. El país necessita empescar-se-les per aconseguir que al capdavant de les diverses activitats d’interès comú hi arribi gent que forma part d’aquest 20% de què els parlo. Persones que rebin el nostre reconeixement i respecte –elements potencials que ja estan entre nosaltres!–. Altrament, tot ens porta a una mediocritat de la qual ja tenim notícia.

  • Etiquetes