El pitjor dels perills: l’amnèsia tova

Enginyer i escriptorTot escoltant els discursos que es van fer arran de la moció de censura a Rajoy, em van començar a envair unes certes pors. No criticaré pas el sentit del vot dels partits independentistes catalans. Res justificava mantenir institucionalitzats a l’executiu espanyol la corrupció i l’odi a Catalunya. Les pors, però, m’assetgen en veure arribar una esquerra amb capacitat, un cop més, de fascinar fàcilment el progressisme català. Un progressisme intel·lectualment fofo que, vet aquí el perill, té un ascendent important sobre l’opinió pública catalana.

Si encara som on som –vull dir que no hem reeixit a desempallegar-nos d’Espanya– és perquè no acabem de conèixer-nos prou. Sempre recomano l’assaig 'Quina mena de gent som' de Gaziel. Al meu entendre, hi ha tres elements als quals, penso, Catalunya hauria de fer atenció. El primer és la nostra absoluta falta de sentit estratègic. El segon és voler ignorar la distància existent entre el que diem que farem i allò que, després, tenim coratge de dur a terme. I el tercer és aquest sentimentalisme, aquesta tendència a la llagrimeta fraternal, que no és simplement un posat estètic sinó una realitat de fons. Els dos primers defectes s’han posat a prova els últims temps. El tercer es posarà a prova a partir d’ara.

Amb el discurs del senyor Iglesias vaig tenir la sensació que s’estava iniciant una altra etapa en la qual, de manera subliminar i amable, se’ns demanarà amnèsia. Una amnèsia orientada a fer una certa 'tabula rasa' igualitària que sempre m’ha fastiguejat. Haver acceptat que la dictadura de Franco havia estat igual per a tots va constituir un greu error. Franco mai va voler veure anorreada la cultura murciana, per exemple. I, com he repetit manta vegades, Andalusia mai ha necessitat un partit nacionalista perquè el PSOE ja li feia la feina. Institucionalitzant el transvasament estructural de recursos econòmics de Catalunya cap a aquell territori. O consolidant el 'cafè per a tothom', que, ara, impossibilita una sortida enraonada al nostre problema. Quan el senyor Iglesias, per abordar el problema català, va lloar la figura de Felipe González per l’altura de mires que, segons ell, va demostrar a l’hora de reconèixer Andalusia com a nacionalitat històrica, vaig començar a comprendre els riscos als quals, un cop més, ens enfrontarem.

No soc partidari de la rancúnia. Però tampoc soc partidari de l’amnèsia gratuïta. Si es tracta d’avançar en els interessos de Catalunya, perfecte. Agafem el farcell de retrets i el desem al calaix de la tauleta de nit. Però, sobretot, no ens enganyem respecte a qui és qui. Respecte a quins són els comportaments a l’hora de la veritat –que han quedat demostrats–. Tot això no ho hem d’oblidar. Els que ara pujaran al poder a Madrid saben que per enganyar els cargols cal posar-los en aigua freda, a foc molt lent. No pas com fan els del PP, que els tiren directament a l’aigua bullent.

Em temo que aviat es posarà en escena el tradicional vodevil ibèric que apel·la a la solidaritat entre els pobles i nacions (compte!) peninsulars. El discurs fraternal que ja es va encetar a l’època de la Segona República –em sorprèn aquest consens per assegurar que va ser un període idíl·lic–, que es va reencetar per la Transició i que ha propiciat, fins fa quatre dies, que aquells que denunciàvem l’espoli fiscal del contribuent català fóssim titllats, a casa nostra, d’insolidaris. Parlo del progressisme català que projecta determinats vicis sobre una societat amb tendència a esdevenir antiliberal. Habituada a utilitzar la paraula 'social' 'ad nauseam'. Una societat que, fins que no s’ha demostrat que eren els únics defensors de la democràcia, ha viscut plàcidament convençuda que el món anglosaxó (a més de Suïssa) no era res més que una colla de fatxes. Parlo d’aquest progressisme català que de forma automàtica es va apuntar a titllar injustificadament el president Torra de racista, però que ignora els qualificatius de “puto holandés” o els comentaris sobre “las tetas de Ana Rosa...” expel·lits per un individu al qual, lamentablement, Pedro Sánchez considera vàlid per ser, agafeu-vos, ministre de Cultura.

Ara és el moment d’assenyalar tots aquests perills. De recordar tot el que ha succeït els últims anys i mesos. No pas per mantenir la rancúnia, sinó per defensar els nostres interessos amb radicalitat. De no oblidar les barbaritats perquè, no s’enganyin, quan es donin les condicions, els de Madrid hi tornaran. La veritable cara de molts ja s’ha evidenciat. No ens hauria de fer recança recordar que els de la sucursal dels que ara manen a Madrid van ajudar els prevaricadors a posar uns innocents a la presó. I tot mentre ballaven.