Barri de Drassanes
Fa pocs dies passejava amb uns amics forasters que van voler veure el que quedava de l’antic Barri Xino. Caminant-hi amb ells, vaig adonar-me que tota la seva llegenda ens ha sigut presentada com un bolet que surt durant la Primera Guerra Mundial, en un suburbi sòrdid ple de fàbriques, barraques i finques obreres on vivien amuntegats els emigrants d’aleshores. No obstant, abans que el periodista Francisco Madrid inventés aquesta afortunada denominació -l’any 1925-, el barri feia quasi un segle que ja era un cau de prostitució i misèria.
El Xino era una manera moderna d’anomenar l’antic barri de Drassanes, un veïnat portuari situat al costat de la caserna de les Drassanes. Pròpiament, els carrers de l’Arc del Teatre, que era la seva via central, i els de Guàrdia, Lancaster, Portal de Santa Madrona, Om, Est, Cervelló, Peracamps, Cid, Gutenberg, Mina, Cirés i Migdia (els dos últims desapareguts sota l’avinguda de les Drassanes). Les notícies d’aquells indrets que vaig trobar a la premsa totes tenen a veure inicialment amb màquines i tallers. Tanmateix, a partir de 1850 apareixen les primeres referències al comerç carnal, i ens informen que al carrer Migdia hi havia “ mujeres callejeras ”. Durant tota aquella dècada i la següent són habituals les informacions sobre baralles de meuques -anomenades pájaras - en aquell mateix carrer. I els periòdics comencen a recollir actes vandàlics en un carrer veí -el del Cid-, com l’agressió a cops de pedra a un estranger o un enfrontament a cops de bastó.
L’any 1881 es publica que en un bordell del carrer Migdia s’havia produït una batalla campal entre “ las pupilas y también pupilos ”, que es van enfrontar armats amb tisores. El veí carrer d’en Cirés ja era conegut popularment com el carrer de les baralles. El punt on es creuava amb l’Arc del Teatre i Migdia el van batejar com els quatre cantons, i s’hi feia un mercat improvisat d’objectes de dubtosa procedència. Els diaris denunciaven l’existència de llocs miserables on dormien els més pobres de la ciutat. Se citava, entre d’altres, un establiment del Portal de Santa Madrona i un altre del carrer Cid.
En les mateixes dates es fàcil trobar batusses entre les dones dels prostíbuls, en una de les quals va resultar apallissada una noia i en una altra van apunyalar una dona a l’estómac. Fins i tot trobem la notícia d’un nord-americà que es va presentar en una casa de barrets del carrer Migdia disparant una pistola. El clima de degradació i violència no té res a envejar al famós barri londinenc de Whitechapel. Hi apareixen noies que es suïciden barrejant aiguardent i caps de misto, diverses dones que es tiren daltabaix del balcó, o un usurer que com a penyora es vol quedar el fill de dos anys d’una de les seves víctimes. La brutalitat d’aquelles relacions i el masclisme del periodisme de l’època s’observen en paràgrafs com aquest: “ Una paloma torcaz que anida en la calle del Olmo recibió un soberbio puñetazo en la cara que le propinó su momentáneo palomo ”. Llavors, les principals vies de la prostitució eren els carrers Cid, Om i Migdia. En aquest últim predicava Salvador Seguí -el Noi del Sucre-, que volia apartar les noies de l’ofici.
A principis del segle XX, el barri i la rodalia ja estaven poblats per cafès, tavernes, balls, cabarets, prostíbuls i pensions barates. Testimoni d’aquell estat de coses és el número especial que la revista L’Esquella de la Torratxa li va dedicar el 1913. El guia va ser Juli Vallmitjana, que es va emportar d’excursió els redactors. L’escriptor Romà Jori ho va resumir en una frase: “Fa vint, quaranta anys, potser més, que hi ha en aquests barris la mateixa gent”.
