L'OBSERVATORI D'EUROPA

Europa i el virus de la desconfiança

Cada reunió fracassada dels líders europeus es compta, aquests dies, amb centenars de morts. Ho reconeixia el ministre francès de Finances  després de l'últim Eurogrup fallit. El gruix del paquet financer que ha de fer de pla de xoc econòmic i social per a l'Europa postcoronavirus ha quedat atrapat, una vegada més, per la pugna nord-sud. Les escletxes geogràfiques que divideixen políticament la UE s'han convertit, fa temps, en rases insalvables. 

La pandèmia fa reaparèixer el llegat mal digerit de les anteriors crisis: el xoc nord-sud a l'eurozona i est-oest per la crisi de refugiats. Però cada enfrontament es construeix sobre renúncies i fracassos anteriors, així que avui, amb la Unió altre cop al límit –tant a nivell sanitari com polític o econòmic–, la divisió europea tensa una UE més dèbil que la del 2008 o el 2010, amb uns nivells de populisme més alts –fins i tot en els mateixos governs comunitaris– i el desgast institucional que comporta, amb una desconfiança entre estats membres que acumulen una llista llarga de greuges recents.

Ajudes amb condicions

Altre cop, el problema visible és de diners: el tallafoc que ha d'esmorteir el dur horitzó econòmic i social que ja hem començat a intuir. Els Països Baixos, juntament amb Àustria i Finlàndia, s'oposen a un fons europeu de rescat sense condicions per als qui accedeixin a aquestes línies de crèdit. Per a Itàlia i Espanya, la idea del rescat els retorna una dècada enrere, a l'estigmatització i les retallades de la crisi financera. Aquelles que ja van escapçar la despesa social i aprimar els serveis públics.

L'acostament, amb matisos, entre París i Berlín per a una solució intermèdia ha estat insuficient, fins ara, per afavorir un acord –cosa que demostra també la difuminació del poder governamental en aquests anys, i de l'eix francoalemany en particular–. El rellotge sanitari i l'econòmic, però, estan començant a sincronitzar-se. Alemanya i França, les dues grans economies de l'euro, s'enfonsen ja en una recessió històrica.

Mutualització

Nou caps d'estat o de govern de la Unió –de França, Itàlia, Espanya, Portugal, Bèlgica, Grècia, Irlanda, Luxemburg i Eslovènia– van demanar per carta als seus homòlegs europeus “un instrument de deute comú”. Però  els eurobons són gairebé un tabú, una idea tòxica, en la política alemanya o holandesa. Ho són des de la crisi financera i, malgrat que el desafiament ha canviat, la por a assumir unes transferències que Alemanya haurà d'acabar pagant continua sent inasumible pel partit d'Angela Merkel.

La mutualització del deute pel coronavirus és el punt de confrontació que divideix la UE en aquests moments. Però al darrere hi ha, una vegada més, la realitat assimètrica de la Unió. Com ja va passar el 2010 durant una crisi europea que el discurs oficial volia circumscriure a Grècia. 

Europa se la juga

“El microbi ha tornat”, advertia l'expresident de la Comissió, Jacques Delors, a finals de març, i amenaça la UE amb un “perill mortal”.  

En aquesta Europa de la fragmentació, la mortalitat del covid-19 ha estat molt més alta en uns estats membres que en d'altres, i els costos econòmics i socials que vindran després, també ho seran. Però, com aleshores, l'eurozona sencera en patirà les conseqüències. I, malgrat tot, la intergovernamentalitat contiua ofegant la idea del bé comú a la Unió. El virus d'Europa continua sent la desconfiança.