CINC ANYS DELS ATEMPTATS A PARÍS

“Veure escenes de guerra al centre de París va traumatitzar la població”

Avui es compleixen cinc anys dels atemptats que van sacsejar el cor de la capital francesa

Fa exactament cinc anys una cadena d’atemptats terroristes sacsejaven el cor de París i, de rebot, el de tot Europa. Era la nit del 13 de novembre del 2015, i un grup de suïcides de l’Estat Islàmic van tirotejar terrasses de bars i restaurants, van atrinxerar-se a la sala de concerts de Bataclan, on van matar tothom qui van poder, i es van immolar als voltants de l’Stade de France. Hi van morir 130 persones -una més es va suïcidar dos anys després, incapaç de superar el trauma- i 415 van resultar ferides en la massacre més fosca viscuda al país des de la Segona Guerra Mundial. Moussa Bourekba és investigador del Cidob i expert en jihadisme.

Aquells atacs van suposar un clic.

En certa mesura, sí. França acabava d’entendre que, clarament, era un dels grans objectius del terrorisme jihadista, i que aquell extremisme que s’havia fet fort entre Síria i l’Iraq també amenaçava les nostres vides. Veure escenes de guerra al centre de la capital va traumatitzar la població en conjunt, també els polítics. A més, hi havia una diferència. Fins llavors, els grans atacs havien sigut contra col·lectius concrets: periodistes, policies, comunitats religioses… Ara s’atemptava indiscriminadament contra la vida al centre de París. El xoc va ser enorme, i encara dura.

Què recorda d’aquell dia?

Vaig sentir ràbia. De seguida vaig pensar que faria miques anys de treball social, de coexistència ciutadana, de programes d’inclusió, de lluitar contra la discriminació… i que la comunitat musulmana en pagaria, en part, les conseqüències. Dies després vaig anar a París i recordo que se’m va gelar l’ànima quan un amic em va assenyalar la terrassa d’un bar del centre. “Just aquí es va immolar un dels terroristes”, em va dir.

França torna a estar en alerta màxima per terrorisme.

El terrorisme jihadista és aquí i s’hi estarà uns anys. A vegades sembla que l’amenaça ha desaparegut, però llavors arriba un nou atac i et recorda que no. I a França això es multiplica. En primer lloc per la política exterior i la implicació en conflictes com el de Líbia, Síria o en diverses zones del Sahel. I, en segon lloc, perquè al país hi ha molts escenaris fèrtils per al radicalisme: població marginada, que ha patit racisme o discriminació i que, sent vulnerable, es pot acabar creient la propaganda jihadista.

Després de la decapitació del professor Samuel Paty, Emmanuel Macron ha apujat el to i ha pronunciat frases com ara “No passaran” o “La por canviarà de bàndol”, en referència a l’islamisme polític.

Quan hi ha un atemptat, els líders polítics necessiten demostrar que fan alguna cosa. Evidentment, ho han de fer. Han de ser ferms, han de perseguir els autors, condemnar-ho i sentenciar-los. Però aquí hi ha un problema: la millor manera de resistir al terrorisme és no reaccionar com els terroristes esperen que reaccionis. A banda dels danys materials, l’objectiu de qualsevol atemptat és sembrar por i provocar que les autoritats responguin de manera desproporcionada. I no sé fins a quin punt s’estan mesurant les conseqüències d’aquestes frases, perquè, si no s’entenen bé, tenen un poder d’estigmatitzar molt gran.

El 2015, després dels atacs de París, François Hollande utilitzava un to similar: “Estem en guerra”.

Exacte. I allò va ser un error. Va declarar la guerra contra el terrorisme. Però ¿qui són els terroristes? Són un enemic difícil de localitzar per als ciutadans normals i corrents. Aquests missatges generen controvèrsia i fomenten les sospites contra els ciutadans musulmans. I, quan això passa, la societat es polaritza més, i només beneficia els radicals.

Aquesta setmana la Unió Europea debatia sobre la necessitat de crear instituts per a imams com a mesura per frenar el jihadisme.

Està bé que les autoritats coneguin els imams de cada comunitat, però ni els imams ni les mesquites són la mare de tots els problemes. Internet o entorns tan inofensius com els instituts o una pista de futbol poden ser escenaris de radicalització. De la mateixa manera, no tots els jihadistes són immigrants arribats de fora d’Europa: si repassem els atacs dels últims anys a França veurem que la majoria eren joves que havien nascut o crescut al país.