OBSERVATORI DELS EUA

S’atrapa abans un Trump que un coix

Fa dues setmanes que l’última i sonada mentida de Donald Trump el persegueix incansablement, tossudament enganxada a la sola de la sabata d’un president acorralat per les seves pròpies paraules. Fins i tot pel paradigma Trump, aquesta falsedat és de gran calibre. Una sèrie de tuits explosius el 4 de març en què Trump acusava l’anterior president, Obama, d’espiar-lo a la Trump Tower: “Que baix que ha caigut el president Obama espiant els meus telèfons durant el sagrat procés electoral. Això és Nixon/Watergate. Un home dolent (o malalt)!”

De seguida es va fer palès que Trump no disposava de cap evidència que avalés la seva greu acusació. A falta de proves, va començar demanant una investigació al Congrés, va continuar matisant i interpretant el que en realitat volia dir amb el famós tuit i ha obligat el portaveu, Sean Spicer, a exercicis de respostes impossibles, tergiversacions forçades, en uns tensos briefings de la Casa Blanca.

Cada cop s’estreny més el setge a la falsedat de Trump. L’FBI ha filtrat que ells no en saben res i el Comitè d’Intel·ligència del Senat ha declarat de manera oficial i rotunda que no hi ha cap prova del suposat espionatge. Una conclusió subscrita per demòcrates i republicans. Trump s’ha quedat sol.

No és que el recurs a la falsedat i la mentida sigui una novetat en la carrera de Trump. Ho va practicar com a empresari, li va donar excel·lents rendiments durant la campanya electoral i ho segueix practicant com a president. La dificultat és que, quan s’ocupa el despatx de la Casa Blanca, s’és molt més responsable de cada afirmació que es fa.

En els dos mesos que porta de president, reaccions puerils i extremes l’han portat a mentir sobre el públic assistent a la seva presa de possessió, per no acceptar que Obama n’havia tingut més; a inventar-se suposats fraus electorals per justificar que va perdre el vot popular per una diferència rècord de gairebé 3 milions d’electors, i a acusar un expresident d’un delicte molt greu.

Acorralat pels fets, Trump segueix fidel a les seves premisses bàsiques: mai acceptar un error, mai rectificar i mai disculpar-se. Addicte a Twitter, segueix utilitzant els 140 caràcters per esperonar els seus i martellejar els rivals. Diu que sense Twitter no hauria arribat on és ara i probablement té raó. Seguint el seu compte, que té més de 26 milions de seguidors, és fàcil detectar els períodes en què segueix les recomanacions dels assessors, caracteritzats per silencis només interromputs per missatges de to moderat, i les explosions iracundes que repetidament trenquen la calma. També és fàcil detectar-hi la connexió temporal entre l’emissió d’una notícia o un comentari a la Fox o algun altre dels seus mitjans afins, i el tuit consegüent.

Creure-s’ho tot

L’última mentida de Trump, també llançada a través de Twitter, ha escandalitzat la meitat dels nord-americans, sobretot els de Nova York i Los Angeles, els de la Costa Est i els de Califòrnia. No és tan clar l’efecte que està tenint en el gran nombre d’habitants de l’Amèrica interior, la rural, la conservadora, la del Midwest castigat pel declivi industrial, a qui les anteriors i demostrades falsedats de Trump no van fer perdre la fe. La Terra és plana, pot declarar Trump, i els seus s’ho creuen o potser no, però tampoc no sembla que els importi. Els seus incondicionals atrapen abans el coix que el mentider. De moment.