Quan Iniesta jugava en un passadís
En aquest futbol modern en què hem pogut veure amb detall totes les jugades, totes les celebracions i totes les llàgrimes, no deixa de ser una bona idea gaudir dels partits que no has vist. D’Iniesta ho hem vist gairebé tot i per aquest motiu somio en partits seus que no he vist mai, ja que no en tinc prou. Col·lecciono records que no seran mai meus, ja que m’arriben explicats per d’altres, tal com fan els mitòmans amb els cantants o escriptors.
Alguns d’aquests partits els coneixem gràcies al magnífic llibre Andrés Iniesta. La jugada de mi vida, escrit pel futbolista amb la col·laboració de Ramon Besa i Marcos López. Messi sol dir que quan els partits es compliquen busca ajuntar-se amb Iniesta sobre la gespa. I el geni de Fuentealbilla, llest, fa com Messi, buscant la complicitat de qui té talent per millorar una obra. Amb Besa i López demostrant que a casa nostra el periodisme esportiu pot brillar com el nord-americà, amb un llarg relat ben documentat i explicat, podem imaginar els partits del petit Iniesta que va arribar a La Masia. Explica el José, que era el porter de l’equip d’Iniesta durant aquella època, que en uns anys sense telèfons, tablets ni xarxes socials els nens de La Masia només tenien dues maneres de divertir-se. Passar hores i hores xerrant al llit, el seu petit racó personal, i jugant a futbol. Jugaven a la part posterior de l’edifici de la vella Masia, i feien enfadar els guardes de seguretat. I jugaven als passadissos abans d’anar a dormir, amb les portes fent de porteries i una pilota de tenis als peus. El jove Iniesta, aquell nen que plorava d’enyorança quan trucava des d’una cabina telefònica a casa seva, ja demostrava llavors, en pijama, amb una pilota de tenis als peus, tot el seu talent. Eren partits despreocupats, en què aquells nens que somiaven a ser homes jugaven com s’hauria de jugar sempre, amb alegria. Sense ser-ne conscients, en aquells jocs anaven posant en pràctica tot el que aprenien en una Masia on els talents eren ben acompanyats per poder arribar un dia al Camp Nou.
El joc d’Iniesta ens ha fet feliços, per la seva plasticitat, per l’elegància, perquè l’ha jugat sempre amb la mateixa passió amb què perseguia una pilota pel passadís. Iniesta semblava un adult, quan jugava amb 14 anys. I ara segueix semblant un nen, quan es calça de curt. El seu llegat serà que amb el temps, quan el citem, ens sentirem més joves. Més feliços.
