Misc 27/03/2018

L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Els partits han de trencar el vidre en cas d’emergència’

Ens hi van coses que no són ni de dretes ni d’esquerres, com la llengua, com la democràcia o com la dignitat

3 min

M’han sentit a dir alguna vegada que estem en situació “d’emergència nacional”. I em sembla que si alguna vegada ha tingut sentit, aquesta expressió dramàtica, és justament aquests dies: el president Puigdemont està detingut a Alemanya a l’espera que la justícia d’aquell país resolgui l’extradició. Divendres van entrar a la presó 4 consellers de Puigdemont i l’expresidenta del Parlament, i el jutge preveu retirar avui l’acta de diputat de Puigdemont i Comín, de manera que és impossible aplicar amb normalitat el resultat de les eleccions del 21 de desembre. El govern espanyol no està respectant el resultat (no s’ha pogut investir Puigdemont, ni Sánchez, ni Turull) i en aquestes condicions, tot és més difícil, per no dir impossible perquè som en el terreny de la més pura arbitrarietat.

A més a més, l’Estat actua, una vegada més ufà i superb. Han convertit Puigdemont en enemic públic número 1 i ara proclamen als quatre vents, com si fos una proesa, que una brillant actuació dels serveis secrets va permetre localitzar i seguir el cotxe de Puigdemont fins que va entrar a Alemanya. Sisplau! Com si fos tan difícil seguir algú que no s’amaga, que s’atura a tots els semàfors i a totes les barreres.

El PP i Ciutadans, envalentonats, es permeten criticar TV3 pel sol fet d’informar, i la continuen assenyalant com a objectiu. Estan intentant construir el cas del Procés com a moviment violent aprofitant els incidents de diumenge (que en part ves a saber qui va provocar). Intenten provar una rebel·lió (la rebel·lió demana violència i l’única violència l’ha posada l’Estat). S’abat sobre el vot del 48% dels catalans, sobre la llengua, sobre la nostra manera d’organitzar-nos i de ser, una gran ofensiva. Home, doncs sí, d’això en dic emergència nacional.

Per respondre a l’emergència cal tenir el cap fred, anar de pressa i sumar els esforços ben coordinats de com més gent millor.

A Catalunya són majoria els que deploren el 155 i els que troben una aberració la presó preventiva dels presos polítics. Cada vegada hi ha més gent que no és independentista i que se sent més ofesa perquè l’única resposta política del govern espanyol, amb el suport de PSOE i Ciutadans, sigui la repressió. Perquè comença a veure que després dels catalans hi aniran ells, i no s’equivoquen. Crec que tothom que pensi així, que trobi una barbaritat el que està passant i vulgui treballar per revertir-ho, ha de ser un aliat en les actuals circumstàncies.

Com va dir ahir al vespre Dolors Sabater, alcaldessa de Badalona, en un tuit:

Crear aquest grup ben ampli demana molta generositat. Els ‘indepes’, que són els que més estan patint la repressió, han d’obviar la incoherència d’uns comuns que diuen que volen assaltar els cels i altres utopies i s’han mostrat incòmodes a la República naixent a Catalunya. La CUP ha d’anar amb capitalistes, els comuns amb el PDECat i el PDECat, amb tots aquests. En cas d’emergència nacional, els partits han de trencar el vidre que els separa. Ens hi van coses que no són ni de dretes ni d’esquerres, com la llengua, com la democràcia, o com la dignitat. Naturalment, un acord tan ampli serà més díficil com més ambiciós sigui (un acord de Govern, per exemple). Però quan veus sindicats i patronals reunint-se amb el president del Parlament, entens la urgència del problema. Bé, això és el que vam veure l’1 d’octubre. I en la protesta del 3 d’octubre, amb aquella gran fraternitat viscuda als carrers contra l’actuació policial del dia del referèndum. La idea seria que, si com hem dit tantes vegades, això va de democràcia, aquells que volen posar les urnes perquè tothom pugui votar i els qui condemnen la repressió, entenguin que han de ser aliats.

Llibertat per a tots els empresonats i exiliats, i solidaritat amb als processats.

stats