Ryan Church: “La segona edat d’or de la ciència-ficció encara ha d’arribar”

Visita Barcelona en el marc del festival b’ARS, dedicat als efectes visuals en el cinema. Desimboltura típicament californiana, extremadament amable i accessible tot i ser un dels referents de la indústria.

Quan intueix que es podria guanyar la vida dibuixant naus espacials i monstres per a les pel·lícules?

Ja de ben petit. Com tothom de la meva generació anava al cine: era aquella època daurada de finals dels setanta i principis dels vuitanta. I, a casa, dibuixava el que havia vist. Vaig veure els clàssics de l’època, i també les pel·lícules rematadament dolentes. I, al final, aquestes són les que m’han acabat agradant més. El meu pare era dissenyador i de ben petit em va donar paper i llapis i em va ensenyar les tècniques bàsiques de l’ofici. I mirava llibres d’art sobre el cinema. En aquelles llibreries vaig descobrir que en volia viure.

Un somni comprensible. Ara bé, quan li va arribar la certesa d’una primera feina pagada?

Vaig començar a estudiar disseny de cotxes a Pasadena. Però no era ben bé el que volia: a mi m’agradava dibuixar el disseny general, però m’atabalaven els milers de detalls tècnics. Així que vaig canviar a mig estudi i dibuixava cotxes, però fantàstics i imaginaris. A finals de curs vaig exposar alguns dels models a l’escola. I una persona d’Industrial Light and Magic, l’empresa de George Lucas, em va donar una targeta: seria el meu primer encàrrec.

Treballar per a Hollywood és dur?

Això a l’escola no t’ho ensenyen. Sí que adquireixes la tècnica i una estètica pròpia. Però quan treballes en aquest negoci has de saber-te posar a la ment dels directors. No només has de preocupar-te per la imatge de les coses: també per com funcionen o per quin paper juguen en el conjunt de la història.

Amb quines eines treballa?

A mi em van formar en l’estil clàssic: aerògraf, pintura acrílica, llapis, retoladors... Però fa deu anys vaig fer la transició al digital i funciono amb tauleta, ratolí i pantalla.

Detecto un cert to de nostàlgia?

Sí, i tant. M’agradaria viure en un món on encara fos possible dibuixar així però, senzillament, això ja ha passat a la història: tot va massa ràpid perquè ens ho puguem permetre. Seria com si als diaris tornéssiu a les màquines d’escriure.

¿Però no estem en una nova època daurada per als films de fantasia?

Crec que encara no hi hem arribat. Encara estem aprenent a fer servir les eines. Les històries depenen massa de les eines. En som massa conscients. I si l’espectador s’entreté mirant el truc tècnic, la pel·lícula ha fracassat. Quan ens n’oblidem -d’aquí deu anys- tornarem a fer bones històries. I que consti que m’encanten pel·lícules com El Senyor dels Anells, El hòbbit, Avatar i Gravity. Però la segona edat d’or de la ciència-ficció encara ha d’arribar.

Spielberg, Lucas o Abrams: ¿amb qui treballa millor?

Tots tres tenen un estil similar: no són gaire específics amb les seves demandes, però alhora tenen molt clar què és el que volen. I ho saben de seguida quan ho veuen. Tots tres exigeixen molta feina, perquè fins i tot quan l’encertes a la primera volen estar segurs que has explorat aquella línia de treball fins al fons.

¿I si hagués de citar un director amb un mètode diferent?

Seria James Cameron, amb qui vaig treballar a Avatar. Al contrari que els altres, ell és un artista visual: sap dibuixar millor que jo i que qualsevol de l’equip. De debò, és un enginyer fantàstic. Construeix submarins! I s’assegura que vagin bé: com que ell s’hi posa a dins, per filmar, si fallen podria morir.

Com s’inspira quan li demanen que creï un món nou?

Això és el que tothom demana sempre: “Volem una cosa diferent, nova!” Jo miro moltes coses d’arquitectura esotèrica o de cultures primitives i disseny. I fotos macrogràfiques dels insectes. Quan els mires de ben a prop, magnificant la imatge, descobreixes estructures increïbles. És un miracle d’enginyeria funcional. Les formes, els colors, les textures... és al·lucinant.

Ha treballat a les preqüeles de Star Wars. Què va suposar, per a algú que va créixer amb les originals?

Un somni. Els dissenyadors Joe Johnston i Ralph McQuarrie són els meus herois i els que més m’han influït. Lucas va tenir una idea brillant per a les preqüeles: l’univers havia de ser més ric. Perquè la història passa anys abans, però representa un món just abans que se’n vagi en orris. És com Europa abans de la Segona Guerra Mundial: ornada, sumptuosa i majestuosa.

Ha dissenyat la nau del remake de Cosmos, de Carl Sagan. Expliqui’ns quines idees hi ha rere el disseny.

Com a fan de Sagan, ha sigut una de les meves feines preferides. Em va trucar la seva viuda: volia una cosa simple i icònica, com la dels anys vuitanta. Jo creia que a l’original existia una barrera entre Sagan i el que hi havia a fora, així que vaig optar per una cabina esfèrica, que permetés al presentador abocar-se del tot a l’Univers. I la nau pot estar girada 90 graus, per avançar a gran velocitat, o dreta, i aleshores recorda una forma humana, tal com la dibuixaria un extraterrestre.