14/05/2020

El risc de jugar a crear imatges d’odi

2 min

Les percepcions juguen un paper determinant en els conflictes i estan vinculades a processos comunicatius. La crisi catalana i les relacions entre Catalunya i Espanya no són l'excepció. En la seva gènesi, els conflictes estan formats per diversos actes de comunicació incomplets, és a dir, de processos d'incomunicació. Aquesta incomunicació és deguda, moltes vegades, a la manca d'informació, a un excés d'informació repetitiva o a informacions no veraces o clarament manipulades i esbiaixades. De la mateixa manera, la ment humana realitza exercicis de distorsió de la realitat cognoscitiva com a mecanisme de defensa en determinades circumstàncies, de manera que sovint hi ha una dificultat per percebre fets reals i modificacions socials profundes, indispensables per a una comunicació procliu a la resolució de conflictes. I, en un clima de tensió, moltes percepcions deixen pas a estadis d'hostilitat i a la sensació d'amenaça, que creen enemics i estereotips negatius (socials, polítics i culturals), normalment mitjançant formes persuasives o induïdes, de la mateixa manera que alhora es creen relats heroics dins el propi grup. I, com és ben sabut, com qualsevol convicció no desenvolupada críticament, els estereotips deriven fàcilment cap a emocions negatives i hostils respecte a un subjecte o un objecte estereotipat. Mitjançant la simplificació cognitiva, la polarització està servida, ja que amplifica les diferències dins dels grups.

La insistència a advertir dels perills d'anar creant imatges hostils, des dels dos espais, a Catalunya i a Espanya, no és en absolut gratuïta. Suposa una barrera infranquejable per a qualsevol indici de solució de la crisi catalana, tant en el present immediat com per a un futur més llunyà. Les imatges d'enemic es construeixen laboriosament, i les seves primeres etapes poden semblar innocents. No surten de forma espontània a les societats o és una cosa exclusiva de processos intrapsíquics dels individus. Coincideixo en aquest sentit amb les anàlisis de Françoise Sironi, en el sentit que les emocions polítiques són induïdes, es fabriquen i instrumentalitzen, i són caldo de cultiu per als desitjos de venjança, l'etapa posterior a l'hostilitat. La cultura de l'odi col·lectiu es fomenta i es construeix artificialment, és una cosa prefabricada, i la manera més habitual és fer-ho mitjançant presentar l'altre com a amenaçant. Per a uns són els que "Volen desmembrar Espanya"; per a d'altres, els que "Ens neguen el nostre dret a decidir". La formulació té una mica de simplicitat: "Nosaltres" i "Ells", però és d'una eficàcia enorme, encara que les seves conseqüències siguin devastadores. I com que té tants adeptes, desconstruir aquest procés necessitarà persones de l'àmbit polític i social que tinguin el coratge de desescalar la intensitat del discurs de confrontació permanent i certament fanàtic i demonitzador, i adoptin actituds de moderació per, així, lliures del menyspreu, veure el context del conflicte amb més amplitud de mires, sense pretensions de patentar o posseir els fragments d'una realitat que és diversa i subjecta o diferents interpretacions. És millor que ens oblidem de voler tenir el monopoli absolut de les idees o de les narratives. Com apunta Emcke, alliberem-nos també dels esquemes biopolítics de crear comunitats homogènies, originals i pures. Els relats que ofereixen una mirada limitada de la realitat, simplement, no serveixen per conviure.