Andorra-Unió Europea: un repte amb interrogants

Com el propi títol indica, l’acord d’associació que actualment s’està negociant amb la Unió Europea suposa un important repte per a un petit Estat com Andorra, però alhora resten encara molts interrogants respecte als efectes que dit acord tindrà a mig i llarg termini per al nostre país.

Sembla evident, tan pels missatges que ens arriben del nostre propi Govern com des d’organismes de la UE, que serà molt difícil abandonar el camí de la negociació sense que tal circumstància, potencialment volguda per la nostra ciutadania, ens pogués portar a un retrocés i a un aïllament clarament contraproduent per l'esdevenir del nostre país en el procés d’acomodament i adaptació dins del context europeu i internacional.

Ara bé, cal prendre consciència i analitzar tècnicament les repercussions que dit acord ens comportarà i de quin marge de maniobra disposem per assolir un acord que respecti plenament les nostres especificitats.

Si escoltem al nostre Govern sembla que el marge de negociació és mínim i que la Unió Europea no fa vestits a mida. Per tant, caldria assumir que el model està quasi definit i que ben poc hi ha a discutir. Tanmateix, fa pocs dies vem poder assistir a una interessant jornada del Fòrum Pirineus amb la presència de tres expresidents espanyols del Parlament Europeu, on van lloar les excel·lències de la Unió Europea, que no dubto. A banda, n’hem pogut també extreure’n missatges com el fet de quant inqüestionable és el fet de què Andorra haurà de fer renúncies importants i que això de les especificitats més val que ens n'oblidem donada la rigidesa del marc normatiu del mercat interior europeu.

És clar, segons qui ho escolti és possible que s’alarmi, encara que en un altre sentit, costa molt de creure que els governants que hem escollit i que tenen la responsabilitat de negociar en les millors condicions possibles en benefici d’Andorra, ens condueixin a una renúncia del nostre status quo sense condicions.

Evidentment no ha de ser així. I si fort era el nostre convenciment encara més ho és ara després d’haver contrastat tals opinions amb el qualificat criteri dels assessors de les associacions empresarials del país, els quals com a experts coneixedors de la Unió Europea i el mercat interior, del que suposa l’esperit negociador de la UE i de la varietat d’acords d’associació subscrits per aquesta i les especificitats en ells contingudes, ens han començat a guiar en el que ha de ser una documentada i ben fonamentada negociació amb possibilitats reals d’assolir resultats favorables als interessos d’Andorra.

Primer de tot caldrà analitzar tots els estudis d’impacte sectorial que fa molts anys que els diferents departaments governamentals estan elaborant, així com els documents base per a l’inici de les negociacions el mes de maig d’enguany. A partir d’aquí, des de les organitzacions empresarials ens proposem mobilitzar tots els sectors afectats pel futur acord, sempre amb un esperit constructiu però crític respecte a l'eventual impacte negatiu. S’estudiaran i plantejaran a posteriori les possibles solucions que permetin no sols apaivagar els efectes negatius sinó fins i tot, segons el cas, cercar-ne la millora si fos possible.

El posicionament andorrà entenc que ha de fer-se fort sobre la base de la dignitat com a país i del fet què les renúncies a la sobirania no ho seran a qualsevol preu.

Està clar que si analitzem la situació, tan important és per Andorra com per la UE l’acord d’associació en fase de negociació. És cert que Andorra sembla difícil a priori que es pugui permetre romandre en la situació actual sense més, però també ho és que la UE té un especial interès en què els que anomena small-size countries quedin integrats dins del marc normatiu del Mercat Interior.

Si això és així, i si és cert que hi haurà un sotmetiment a determinada normativa europea que ens pot portar fins i tot a haver d’assumir una disciplina de vot en els fòrums internacionals junt a la UE, no és menys cert que això ens ha de portar a proposar tot un seguit de circumstàncies particulars de gran transcendència per un petit Estat tan vulnerable com el nostre. És a dir, que hi ha marge de negociació i que s’ha de portar a l'extrem, sense trencar la corda, però en benefici de la nostra ciutadania, pel futur del poble andorrà.

Tanmateix, aquells que coneixen amb detall la multiplicitat d’acords d’associació signats històricament per la UE, saben de les moltes particularitats que contenen i són ells mateixos que ens indiquen que justament en el nostre cas i donades les particularitats de petit Estat que ens condicionen, sens dubte la UE pot entendre perfectament aquelles línies vermelles que prèviament haurem analitzat i que han de ser claus per acceptar o no el text que finalment ens proposin.

I que disculpin aquells que s’emmirallen en Liechtenstein com a model a seguir, però les circumstàncies d’aquest país, que es va incorporar al mercat interior via EFTA fa 20 anys varen ser molt diferents de les que ara afecten a Andorra. Sí, és cert, l’accés al mercat interior va desenvolupar la distribució de productes fabricats a dit país i el PIB es va disparar en pocs anys, però no oblidem que d'aquest avantatge Andorra ja en gaudia des del 1990 amb l’Acord Duaner actualment vigent i que no s’ha aprofitat per altres circumstàncies absolutament alienes, com el fet del tancament durant dècades a la inversió exterior i a l’escassa vocació productiva del nostre país, focalitzada en el turisme i el comerç minorista.

L’obertura econòmica ha vingut a resoldre aquesta mancança i ara teòricament ja fa tres anys que s’hauria d’estar percebent l’arribada de determinades indústries de precisió com la joieria, la cosmètica, la perfumeria o la de recanvis de vehicles de motor, que han donat prosperitat per exemple a un minúscul país com Mònaco -que per cert, té un PIB que quasi dobla l’andorrà, i en el que el sector industrial representa un percentatge similar al del sector financer. Segurament alguna cosa no hem fet bé o no hem sabut com vendre-ho i el que està clar és que si volem prosperar n’haurem d’aprendre.

Per tant, siguem conscients que en el pitjor dels casos i tot i el meu posicionament clarament favorable a l’acord d’associació, si al final es sobrepassessin les línies vermelles, mantenir l'status quo seria un mal menor, perquè amb l’eina de l’obertura econòmica juntament amb els acords duaner, monetari i el sotmetiment a les regles de l'intercanvi automàtic d’informació versió 2018, segur que podríem sobreviure amb dignitat i gaudiríem del respecte internacional.

Al final, el missatge és clar: acord d’associació sí, però no a qualsevol preu. Renúncies assumibles sí, però si hi ha respecte per les especificitats dels diferents sectors econòmics del país.

Els avantatges pels andorrans poden ser molt importants i val la pena lluitar per assolir el millor status possible i sense trencar mai un diàleg que amb paciència i amb l’habilitat que espero no hagin perdut els polítics andorrans, ens ha de conduir a una nova etapa de prosperitat. I en darrer terme serà la sobirana voluntat del poble andorrà la que decidirà en referèndum. Queda molt per analitzar i també molt per decidir!