La cantata del cafè

Cada cop que me’n posen un que no arriba als mínims exigibles, protesto: el deixo intacte damunt la taula (i el pago). Si més no, que a l’hora de retirar-lo tinguin una mica de vergonya (ho dubto)

Dimecres, aquí mateix, l’amic Bru Noya penjava un article on glossava la figura dels cambrers estiuencs. Era un escrit com tots els seus: incisiu, alegre, combatiu, ple d’imatges contundents. Servidor, molt modestament, gosaria reprendre el seu fil per prendre una derivada i glossar un aspecte que només tocava de passada: la qualitat el cafè. Deia el Bru que "sovint arriben a la taula cafès que han sortit directament de la forja amb què es van crear els Anells de Poder de Mordor". Suposo que es referia només a la temperatura de servei. Servidor firmaria perquè em toquessin els cambrers més orcs i suats de l’univers si, a canvi, el cafè que et servissin fos mínimament bevible. És una causa perduda, ja ho sé, però no pas per això em cansaré de predicar en el desert. ¿Què hem fet per merèixer aquells líquids de tràmit, infectes, metàl·lics, recremats, sucs de bassa, més semblants al quitrà que no pas a l’aromàtic beuratge que hauria de ser? ¿Quin ha estat el nostre pecat original? No és pas missió impossible: si hi ha establiments on tracten el cafè amb coneixement, respecte i professionalitat, i són rendibles i concorreguts, per què no pot encomanar-se l’exemple a la resta? Cada cop que me’n posen un que no arriba als mínims exigibles, protesto: el deixo intacte damunt la taula (i el pago). Si més no, que a l’hora de retirar-lo tinguin una mica de vergonya (ho dubto). Com deia el capità Enciam, els petits actes són poderosos (és mentida, ja ho sé).

Etiquetes