A quin preu volem existir?

Hi ha veus esperançadores que han d'aconseguir que la ciutadania es tregui de sobre la por que fa tants anys que ens han imposat

Com a país podem ser moltes coses, però si hi ha quelcom que ens defineix més que cap altra cosa: ens molesta que algú, sobretot si ve de fora, critiqui la nostra manera de fer. Durant segles hem anat fent, intentant no fer empipar mai massa a ningú. Sense posicionar-nos en grans conflictes. Diem amb orgull que ens fem els andorrans. És una expressió preciosa, que defineix la supervivència d'un país que en qualsevol altra part del món, segurament hagués acabat pertanyent a una de les dues nacions veïnes.

El coprincipat ha estat el gran avalador d'aquesta situació. Però més que el sistema, han estat els respectius caps d'estat els que han permès que Andorra sigui el que és avui en dia. Han estat els grans garants de la independència, i han fet tan bona feina que Andorra ja és un país que no desapareixerà mai. Ara bé, el món evoluciona, la societat també ho fa i, per tant, els drets que es reclamen van augmentant. No és un caprici. Ni tan sols una rebequeria infantil. Es tracta de la vida de les persones i aquest és el punt on la tradició i la història han de deixar pas al més important, la voluntat de salvaguardar els drets fonamentals dels ciutadans.

El programa 'El mirall andorrà' que va emetre el Sense Ficció el dia 3 de març és el millor exemple per parlar del rebuig a les crítiques externes i alhora, mirar-nos el melic per comprovar si som una societat preparada per avançar o no. El documental emès a la televisió pública catalana abordava la prohibició d'avortar sota qualsevol circumstància. No només això, sinó que explicava a l'espectador català, allunyat del dia a dia del Principat, que també és delicte fer-ho i que ajudar a algú a avortar pot enviar-te directament a la presó en l'àmbit mèdic, es pot arribar a inhabilitar al professional.

Bé, als espectadors andorrans tota aquesta informació no els hauria de sorprendre. Sí que els hauria de provocar repulsió, fer passar vergonya i, en el millor dels casos, fer néixer dintre seu la necessitat de canviar les coses. El que els hauria de sorprendre és el discurs que exposen alguns dels nostres dirigents polítics i certes personalitats públiques que apareixen en el documental.

En primer lloc, colpeix com encara hi ha discursos de persones – sufragistes per ser més explícits– que, malgrat haver lluitat per altres drets en el passat, mantinguin un discurs tan retrògrad fins a arribar a dir que aquests "temes" molesten. De fet, empipen tant que el més compartit per tothom és que s'avorti fora de les fronteres andorranes. Se segueix apostant per fer l'andorrà. Que no molestin, que avortin a Catalunya, i en tornar, que no se sàpiga res. Hi ha veus en el documental, però, que donen esperança en un canvi de paradigma al Principat. Són les veus que han d'aconseguir que la ciutadania es tregui de sobre la por que fa tants anys que ens han imposat.

Aquesta por és causada per la suposada impossibilitat de mantenir el copríncep episcopal si es despenalitza l'avortament. Ens segueixen fent creure que el debat rau en avortament o coprincipat. Ens van voler fer creure el mateix amb altres casos i tot va romandre de la mateixa manera. El debat sempre ha de ser patrimoni de la ciutadania, i si aquesta vol decidir entre la prohibició o el dret a avortar, així ha de ser. No serveix dir que ja es pot fer, però d'amagatotis. Els drets no han de dissimular-se.

Alhora, tampoc val amenaçar amb la possible desaparició del país. Ni tan sols posar la por al cos perquè no se sap que passaria si es despenalitza l'avortament. Finalment, tot es basa en posar en entredit un dret fonamental i un model de país per una creença religiosa i eclesiàstica. S'arriba a dir que ara no és el moment de bloquejar el país. Perdonin, si Andorra es bloqueja perquè la ciutadania aconsegueix drets tenim un problema. I si s'ha de bloquejar per poder-los aconseguir, que així sigui.