Sense trucar a la porta

Twitter no només perllonga la vida dels productes televisius sinó que fa que la petita pantalla prengui vides paral·leles

Les innovacions tecnològiques de la darrera dècada han introduït un grau d’interactivitat que la televisió ha maldat per aconseguir al llarg de la seva història. Si al principi era un mitjà estrictament unidireccional, que emetia i no rebia, aviat es va introduir allò d’enviar-hi cartes, postals... i qui no recorda aquells concursos en què s’havien d’enviar codis de barres de productes per participar-hi? Una mica en paral·lel, la introducció de la participació telefònica a alguns programes va permetre invertir allò de l’entrada de la televisió a les sales d’estar de cases perquè fossin mestres i mestresses de la llar qui es colés dins la petita pantalla, encara que només fos per veu. Però encara hi faltava aquell puntet de sal. La popularització del correu electrònic va facilitar l’enviament d’imatges, comunes sobretot als espais de meteorologia. Juntament a això, l’explosió de la telefonia mòbil va introduir-hi les votacions i els comentaris a temps real sobreimpresos a la pantalla. Difícilment podrem oblidar aquell “Matins.si / Matins.no” de Josep Cuní! Tot plegat també es pot aplicar al mitjà radiofònic, és clar.

Si amb tot això encara ens faltava aquell puntet de sal que dèiem, avui podríem dir que ja el tenim i, de vegades, pot ser que la mateixa televisió ara trobi que n’hi sobra. La publicació dels programes a Facebook i a YouTube, sencers o en fragments, els ha alliberat del caràcter efímer que tenien abans que, un cop emesos, ja eren fum. Això és a base, sobretot, de l’acumulació de m’agrada, comentaris i comparticions. Però un capítol a part es mereix Twitter. Aquesta plataforma no només perllonga la vida dels productes televisius sinó que fa que la petita pantalla prengui vides paral·leles a la pantalla (encara més petita) del telèfon mòbil. La suma de Twitter i televisió per mitjà de les famoses etiquetes o, en anglès, hashtags fa que aquesta xarxa social, de manera premeditada o no, desenvolupi debats llargs i profunds sobre els continguts. Ja pot ser a base de missatges banals i frívols, opinatius, d’aprovació o de desaprovació o bé de consideracions argumentades i enriquidores. Aquest fet ha convertit el seguir les etiquetes dels programes a Twitter en una activitat tan o més interessant que mirar la televisió.

En el cas de TV3, seguir aquests debats de la tuitosfera mostra com dia rere a dia es fa més visible la preocupació i l’enfadament de molts espectadors fidels de la cadena pública catalana per com es descarrila del tarannà amb què es va crear. Són espectadors que van créixer mirant el Filiprim, il·lustrant-se amb el Més enllà del 2000, informant-se amb Salvador Alsius, passant la infància amb el guant de la Supermà, descobrint les entranyes de la Barcelona més nostrada amb Teresina SA o Poblenou, escandalitzant-se amb els catalans sense escrúpols de Nissaga de Poder, cremant adrenalina mirant el futbol amb en Puyal, descobrint la darrera hora dels pobles amb l’En directe o somiant amb l’arribada del català i en Josmar a Eurovisió a Malalts de tele. Espectadors, en definitiva, que clamen amb menys de 280 caràcters que com pot ser que TV3 s’allunyi cada cop més d’un model de televisió que va néixer per mostrar el món des d’una perspectiva catalanocèntrica, ser un model lingüístic per a una població que sorgia de dècades de prohibicions, alienacions i maltractaments lingüístics i provar que es pot fer vida cent per cent en català i en català correcte adequat a cada registre de la llengua, des del més formal al més vulgar... tot, per cobrir un buit i desèrtic en el panorama mediàtic des del minut zero de la història de la televisió a Catalunya, quan només hi havia Televisió Espanyola amb alguna desconnexió territorial carrinclona en català, fins a l’actualitat, amb una situació d’inferioritat descarada per a la nostra llengua, amb 29 canals de TDT en obert en castellà versus cinc en català (permeteu-me que deixem 8tv, RAC105 i les locals a banda).

Sense anar més lluny, i sense necessitat d’entrar en la degradació lingüística dels últims anys a TV3, dies enrere el debat es desfermava amb una edició del programa No pot ser (#NoPotSerTV3) dedicada als adolescents i la pornografia a internet. El pes del programa el duia una sexòloga castellanoparlant, cosa que provocava que molts dels testimonis amb qui es relacionava acabessin renunciant al català i parlessin en castellà. Com dèiem, hi ha 29 canals de televisió en castellà i cinc en català, dels quals probablement només dos (TV3 i IB3) poden oferir continguts d’aquest tipus en la nostra llengua. Cap dels 29 canals espanyols farà un programa amb testimonis en català. Quins canals poden deixar lloc a testimonis i experts catalanoparlants? Bé, de fet, és una obligació que es desprèn dels principis fundacionals de TV3. I de bons sexòlegs catalanoparlants n’hi ha, com ha demostrat durant anys Maria de la Pau Janer a Les mil i una nits, de Catalunya Ràdio.

Els recels publicats a Twitter fan palès que, si bé els debats profunds sobre els continguts televisius sempre han existit, ara es tornen corals i arriben als professionals del mitjà. L’espectador té a les mans la possibilitat de picar al crostó de les cadenes si no fan bé la feina. I especialment, de TV3, en tant que servei públic. I, com tot allò públic, subjecte al control de la ciutadania. Això es tradueix en un plus en l’exigència que arriba als mitjans de comunicació sense trucar a la porta. Una oportunitat per ser fidels a allò que n’espera i mereix el públic.