Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

És a punt o està a punt?

Aquest és un punt en què la jurisprudència de Fabra en el seu diccionari (com explica molt bé Albert Jané) és inequívoca: fa servir sempre "està a punt (de)". Però tot i això la inseguretat d'alguns usuaris encara fa que diguin "està a punt de venir" i escriguin "és a punt de venir", creient que és millor.

El fet que la normativa consideri correcte "On és el llibre?" i incorrecte "On està al llibre?", contradient l'ús espontani de molts parlants, ha creat una desconfiança general cap al verb estar que és font d'un gran nombre d'usos imprecisos i forçats.

A l'ús d'és a punt també hi contribueix que la frontera entre ser i estar davant alguns sintagmes preposicionals sigui borrosa. El dubte que es planteja, dit simplement, és si som davant una idea de lloc o de manera.

Per exemple, si dic que "El Barça és/està a cinc punt del líder" o que "El futur d'Urdangarin és/està en mans del jutge", tant puc defensar que indica un lloc (on és) com una manera (com està?). I és, per tant, lògic i admissible que l'ús vacil·li.

En canvi, si dic "Tot és/està en ordre" o "El partit és/està a punt de començar", la pregunta on és? deixa de tenir sentit. L'única possible és com està.

En casos així, com diu Joan-Rafael Ramos a la GCC, l'ús de ser no té justificació gramatical ni respon a cap ús popular. Sembla només una reacció, per ultracorrecció, a un avanç no normatiu d'estar en altres construccions.

Al desconcert també hi contribueix el DIEC2 quan, per exemple, a l'entrada colar manté "El cafè ja és a punt" on el vell Fabra deia "El cafè ja està a punt". I el més curiós és que una fitxa de l'Optimot, vinculat a l'IEC, deixa clar que és a punt no és bo.