L’euro marca un nou rècord i Draghi es penja la medalla

Enviat especial / FrankfurtCorria el novembre del 2002 quan l’euro i el dòlar van compartir valor per última vegada, i ara, tretze anys després, la paritat entre les dues principals monedes mundials està a punt de repetir-se. I no és per casualitat. El mes vinent farà un any que Mario Draghi persegueix l’objectiu de fer caure la moneda. I ho ha aconseguit: ahir l’euro va marcar un nou mínim i es va situar al nivell més baix des del 2003. El descens de la moneda és una gran notícia per a les empreses que exporten fora de l’eurozona, ja que els seus productes resulten automàticament més barats i, per tant, més atractius. I com més exportació, més creixement econòmic. Ahir l’euro es va situar en els 1,05 dòlars i a Frankfurt, on es va celebrar la conferència anual ECB and its watchers, es comentava de manera mig irònica mig seriosa que la paritat “pot arribar d’aquí un parell de dies”. Un exassessor econòmic de la Comissió Europea elucubrava fins i tot que l’euro pot arribar a caure fins als 0,9 dòlars.

Mario Draghi va aprofitar la seva participació en aquesta conferència per treure pit de l’aposta que va iniciar onze mesos enrere, que inclou la devaluació volguda de l’euro però també la compra massiva de deute públic (que s’ha iniciat aquesta mateixa setmana) o la barra lliure de diners a la banca, que es va fer a la tardor amb un èxit força qüestionat.

Gràcies a aquestes mesures, segons Draghi, s’han pogut millorar les perspectives de creixement i d’inflació. Simultàniament, a més, s’ha aixecat un mur protector que ha aïllat les sotragades que arriben des d’Atenes. “Hem vist com els interessos del deute de Portugal i d’altres països que abans estaven en perill han caigut tot i la renovada crisi de Grècia”, va proclamar. “Això ens suggereix que el programa de compra de deute està protegint els països de l’eurozona d’un possible contagi”, va afegir el banquer.

El discurs de Draghi, que en els últims mesos ha sigut qüestionat de manera cada cop més oberta pels membres germanòfils de l’eurozona, es va pronunciar davant d’una cambra on bona part dels assistents eren alemanys i, per tant, poc convençuts del gir estratègic que s’ha iniciat al BCE. Conscient d’això, l’italià va concedir: “Som conscients que les nostres mesures poden implicar riscos per a l’estabilitat financera”, principalment perquè inundant el mercat de diners es corre el perill de crear una bombolla. Draghi, però, va assegurar que “actualment aquests riscos estan continguts”.

Era realment necessari?

Els crítics de Draghi afirmen que la seva decisió més discutida, la compra de deute, no era necessària perquè amb la resta de mesures ja n’hi havia prou per fer créixer l’economia altre cop. Però el president del BCE s’ha acostumat a plantar cara i ahir va recordar que aquestes adquisicions són una eina “que han utilitzat els altres bancs centrals” i que “fins i tot el Bundesbank va comprar deute en la dècada del 1970”. La sala va rebre aquest crochet de Draghi amb un silenci revelador.

El banquer italià també va voler curar-se en salut davant de l’escenari que ja es comença a albirar: l’economia està millorant i aviat començaran les peticions perquè s’aturi el programa de compres que tot just es va iniciar dilluns mateix. De fet, el BCE acaba de revisar les seves previsions de creixement (el PIB s’accelerarà més ràpid tant el 2015 com el 2016) i d’inflació (els preus seguiran congelats aquest any en el conjunt de l’eurozona però començaran a créixer a partir de l’any vinent). Tot i així, Draghi va alertar que aquestes noves perspectives només es mantindran si el BCE aplica íntegrament el programa que acaba d’iniciar. “Les noves projeccions estan condicionades a l’aplicació de totes les mesures anunciades”, va remarcar.

Amb tot, la recuperació no depèn íntegrament del BCE. D’una banda, Draghi va reconèixer que hi ha un factor extern que està tenint una incidència decisiva en la millora de les perspectives: el descens del preu del petroli. I, de l’altra, el president del BCE va suplicar un cop més que els països amb més problemes facin les reformes necessàries per corregir els seus desajustos. Actualment aquests desajustos es tradueixen en una taxa d’atur superior a l’11% de mitjana a l’eurozona, el doble del que hi ha per exemple als Estats Units.