Publicitat
Publicitat

#agreekment #pactalà?. L'editorial d'Antoni Bassas

El dia ha començat amb un acord a Brussel·les: Grècia ha obtingut un tercer rescat. Grècia no sortirà de l’euro ni de la Unió Europea.

Després de 17 hores de reunió, Europa torna a posar diners. A canvi, Grècia ha d’aprovar en 48 hores quatre projectes de llei: apujar l’IVA, abaixar les pensions, crear un organisme independent que elabori les estadístiques i un nou pla per no fer més dèficit. Tot això ha d’estar aprovat dimecres com a molt tard. Per què tanta pressa? Doncs perquè la Unió no es refia de Grècia. (El president Hollande ha dit que no era una tutela, que era una prova de bona fe).

L’acord té una part bona per als grecs, a la curta, molt a la curta, perquè el ‘corralito’ es pot acabar aquesta setmana mateix, en qüestió de dies.

Però l’acord és molt més dur del que els grecs van rebutjar en el referèndum de fa una setmana. Rebaixar les pensions serà un drama. Apujar l’IVA ja sabem aquí quins efectes té. L’acord preveu que Grècia ha de demanar diners un altre cop al Fons Monetari Internacional. Grècia haurà de crear un fons de garantia (que tindrà seu a Atenes i no a Luxemburg, com s’havia arribat a afirmar durant aquesta matinada). Alexis Tsipras ha admès que l’acord vol dir més austeritat, però que estarà més repartida i que Grècia, a mig termini, es podrà finançar.

Aquesta matinada la Unió Europea ha estat en joc, l’euro ha estat en joc i tots dos s’han salvat.

Una altra cosa són les ferides que la crisi grega va deixant. No es perdin el magnífic article de Carme Colomina: “El xoc entre Merkel i Tsipras és més polític que econòmic. Per a Tsipras, la política és una fórmula màgica per canviar qualsevol realitat. A Berlín, el dret i el compliment de la llei és la base de tot”.

Grècia ha d’aconseguir que aquest sigui el darrer rescat. Modernitzar l’Estat, aprimar-lo, que tothom pagui impostos, invertir en una economia productiva.

A Catalunya la pregunta també és: cap on? Com saben, són hores de negociacions per la llista, a l’espera d’una cimera convocada pel president Mas.

Com més dies passen, més em sento amb la l’obligació de dir-los que una llista sense polítics pot ser un error. Per moltes raons: perquè aquest és un procés polític, perquè la independència és tan difícil que aquí no sobra ningú, ni Mas, ni Junqueras, ni Convergència ni Esquerra. Com et vols enfrontar a l’Estat i presentar-te al món sense polítics? Però no polítics, així en abstracte, no: polítics que han estat claus per arribar on som ara.

No es pot anar dient la independència sense Convergència, perquè sense Convergència, sense la corbata i els negocis, i la presència internacional de Mas, el projecte seria tan feble com si no hi hagués la samarreta i la xancleta. Aquí hi hem arribat gràcies a tots.

Pot ser un error, perquè, siguem sincers: una llista unitària sense polítics és falsament unitària: fa veure que hi ha unitat allà on, de fet, no n’hi ha o n’hi ha molt poca. A tot el món, començant per Madrid, fa respecte veure que líders polítics i partits polítics diferents van junts. Per què? Perquè això no passa mai. Això sí que és excepcional.

No s’hi val dir: és que si hi va Mas hi ha gent que no la votarà. També es podria dir el contrari. Que hi ha gent que si no hi has Mas, no vota. I sobretot, no estaríem dient tot això si els caps dels partits fessin de líders i diguessin que es votaran els uns als altres. Insisteixo: una llista autènticament unitària vol dir fer un viatge amb gent a la qual no hauries votat mai. Però ho fas perquè els beneficis són superiors, molt superiors a la incomoditat ideològica que et provoca.

Una llista sense polítics és adoptar el marc mental espanyol del moment, sobretot de Podem i, en part, de Ciutadans: la política està desprestigiada. Fora tots. Molt bé. Fora Mas. I demà, qui? Junqueras? I qui ho decideix, això? Que no hem vist una institució tan antiga com la Generalitat posar-se al costat del comú de la gent i organitzar un procés contra la legalitat espanyola? No ha estat això una obra conjunta de la gent i dels polítics, si és que poden separar?

Sisplau, una mica més d’autoestima, de país normal, i aconseguim el #pactalà.