Publicitat
Publicitat

Una raó més per no fallar ara. L'editorial d'Antoni Bassas

Avui és un d’aquells dies que l’actualitat es reparteix en deu mil fragments, tots ells valuosos.

Diem adéu a Henning Mankell, l’escriptor suec de novel·la negra. No es perdin l’article de comiat de Sebastià Alzamora, que qualifica el detectiu creat per Mankell, Kurt Wallander, de subtil com Maigret, tenaç com Poirot i astut com Marlow.

Avui és notícia de primera plana a tot el món l’ acord de lliure comerç que han firmat els Estats Units amb el Japó, Austràlia, Brunei, el Canadà, Xile, Malàisia, Mèxic, Nova Zelanda, el Perú, Singapur i el Vietnam. No es perdin quines són les claus de l’acord, explicades per Dani Sánchez Ugart, sobretot quan un primer ministre de Singapur li diu a Obama: “O prens alguna iniciativa amb Àsia o deixaràs Àsia per als xinesos”. Entre les pors que suscita aquest acord, similar al que els Estats Units està negociant amb nosaltres, la Unió Europea, hi ha el secretisme de les negociacions i el fet que en poden resultar regulacions laborals o mediambientals més laxes per a Europa. No es perdin la crítica demolidora que en fa Joseph Stiglitz, el premi Nobel d’Economia. En tot cas, continua la tendència del món de desplaçar el centre de gravetat econòmic i polític cap a l’oest. Ja ens va passar a nosaltres, quan el món que comptava va passar del Mediterrani a l’Atlàntic, i ara, de l’Atlàntic al Pacífic.

I dels fragments de l’actualitat del dia, aquest que ha fet portada:  Aznar utilitzant el resultat de Ciutadans a Catalunya per atacar Rajoy. Hi ha en Aznar el to i la mirada de qui entén la política com un combat fins a la derrota total de l’adversari, aquell o “estàs amb mi o estàs contra mi” que tant va tensionar la vida política espanyola i catalana els quatre anys que va tenir majoria absoluta. En el to i la mirada hi ha la aparença d’un home que es concep a ell mateix com la darrera reserva espiritual d’Espanya.

Té paradoxes, per no dir una altra cosa, que Aznar vingui a donar lliçons de res, quan tot el seu pas pel partit i pel govern està tacat per la corrupció de Bárcenas, l’elecció de persones com Rato o Matas, o les mentides de la guerra de l’Iraq i del “ha sido ETA” en aquelles hores horribles just abans de les eleccions del 14-M del 2004.

Quan aquests dies els polítics catalans organitzen el futur Parlament i el futur Govern, que tinguin molt present aquesta mirada, que la converteixin en una raó més per no fallar ara i sobreposar-se a qui viu hostil a qualsevol recuperació de la política per part de la gent i que creu que d’Espanya només n’hi ha una, pensa en castellà i es governa des del centre, i val tot per mantenir-se en el poder.