Publicitat
Publicitat

Històries de cent mil anys i dos-cents dies. L'editorial d'Antoni Bassas

Ahir, a la sessió de control del Parlament, Alícia Sánchez Camacho, creadora de conceptes com #fiscaldeconfiança, va formular una profecia tan ambiciosa que ni ella ni cap dels presents podrem comprovar si s’autocomplirà. Va afirmar que les estructures d’estat catalanes no seran realitat ni en cent mil anys.


Avui,  Sebastià Alzamora afirma al seu article que no sabem com serà el món amb una unitat de mesura tan descomunal, però sí què passava –aproximadament– fa cent mil anys: la humanitat transitava de l’‘Homo habilis’, que ja era capaç de fer-se eines amb pedres de sílex, a l’‘Homo erectus’, que no és el de tots els acudits escolars, sinó el que va deixar de caminar sobre quatre grapes i es va alçar sobre les seves extremitats inferiors.


No, el problema de la profecia política és molt més modest. No es tracta de saber què passarà en cent mil anys, sinó ens dos-cents dies, dos-cents sis dies, per ser exactes, que són els que falten per a les eleccions del 27-S.


Ahir els parlàvem de l’enquesta d’‘El Periódico’. Llegida en mode ampolla mig buida, CiU i ERC no sumaven majoria absoluta. En mode mig plena, ni la crisi, ni el cas Pujol, ni les retallades derroten CiU, i les grans esperances de canvi polític a Espanya –Ciutadans i Podem– ocupaven la tercera i la cinquena posició, respectivament, fent, per cert, un sandvitx al PP de la nostra profeta, fet que  porta a dir a Toni Soler que al “sobiranisme i falten vots i li sobra politiqueta, però pot presumir d’una solidesa que s’escapa ja a qualsevol interpretació conjuntural i ocupa el carril central de la política catalana”. I això que dels mitjans espanyols llargament consumits a Catalunya només rep silenci o difamació, diu Soler.


La majoria per la independència és a tocar, fins i tot ara que el testimoni més viu és una estelada esfilagarsada en un balcó. El carril central, que diu Soler, és el més ben situat per arribar més ràpidament més lluny. Però perquè això sigui així, la gestió d’aquests dos-cents dies és clau i demana, fonamentalment, un canvi d’actitud política i psicològica. Deixar de necessitar les sentències del TC o les provocacions del PP per alimentar la flama i fer-la créixer a base de desplegar amb convicció, amb argumentació, amb la seguretat que dóna ser al cantó correcte de la història, perquè vol més llibertat, perquè s’expressa democràticament, perquè té un projecte útil d’estat a la mida de les necessitats d’una societat que ha identificat una sortida brillant als seus problemes de cohesió social, de creixement econòmic, de dignitat nacional, de presència al món. Allò que Francesc Serés en diu avui al ‘El País’ pensar des de l’èxit, que no hi tenim costum.


L’èxit i el futur s’han donat la mà aquests dies a Barcelona amb el congrés del mòbil. Avui, al metro, els congressistes de l’acreditació penjant ja anaven cap a la Fira amb la maleta. No es perdin l’article del professor Joan Manuel Treserras, ‘Pensar en el futur’: “La tecnologia ha ocupat l’espai de la fe, i ens fascina. No sabem com respondre als reptes socials més urgents, però ens meravella saber que podem fer coses que mai no havíem imaginat”.


El secretari general de Comissions Obreres va dir ahir que o el sindicat es reinventa o se l’emportarà el vent de la història, perquè la societat no tolera ara coses que abans acceptava o desconeixia.


Sabem que tenim reptes, però no com resoldre’ls. Això, de fet, ha passat sempre, la vida és incerta per naturalesa, la diferència és que fa cent mil anys, l’‘Homo habilis’ va trigar generacions i generacions a fabricar-se un ganivet, i ara tenim tot d’utillatge digital a punt per connectar-nos, però no sabem ben bé a què.


A Catalunya sí que ho sabem. Connectar-nos al món sense dependències provincials. Pensar des de l’èxit. No, no es tracta d’una desconnexió. Es tracta de connectar-nos amb el món. Ens queden dos-cents dies.