Un part complicat de dotze hores per l’autodeterminació

BarcelonaEls que no volen ni han volgut mai un debat sobre el referèndum van lamentar ahir que no se celebrés un debat sobre el referèndum. I els que volen i han volgut un debat sobre el referèndum van intentar reduir-lo a un pim-pam parlamentari. Com es poden imaginar, en aquest escenari de retorçament psicològic col·lectiu en què participaven 135 éssers humans escollits per diferències ideològiques, televisats en directe, asseguts de costat en un espai acotat, el resultat no podia ser cap altre que el debat més travat, dramatitzat i disputat de la història del Parlament, celebrat amb grans desplegaments d’indignació, hipocresia, angúnia, devoció pel reglament i filibusterisme.

En el millor dels casos, el Parlament va semblar ahir la Cambra dels Comuns, amb tocs de la Cambra de Representants americana. Ara bé, les constants interrupcions, precs, preguntes i dits aixecats amb passió de primer de la classe van rebaixar el llistó de la sessió, en alguns moments, a la categoria de reunió de veïns.

Parlava Coscubiela i l’aplaudia el PP, però no Fachin. Parlava Fachin i l’aplaudia Anna Gabriel, i durant tot el matí la tàctica dilatòria de Cs, PSC i PP buscava transmetre la idea d’abús bolivarià de la majoria, per a més glòria dels telediarios i de Soraya Sáenz de Santamaría. Els creadors d’“ esto la fiscalia te lo afina ” i de la reforma exprés del TC lamentaven les astúcies de la majoria. Els que no volen que els catalans exerceixin el dret a votar el seu estatus polític denunciaven amb cara ofesa que ells no podrien exercir el seu dret a debatre la llei del referèndum. Carrizosa parlava d’escàndol i de drets atropellats i a la sala es feia un silenci espès. Les súpliques de Coscubiela (“Que no ho veieu, que us esteu carregant el referèndum?”) sonaven melodramàtiques.

Suport a Arrimadas

I això que abans de començar, amb tothom assegut, Lluís Llach va aixecar-se de l’escó i se’n va anar al d’Arrimadas a manifestar-li el seu suport per l’atac a Facebook. I diuen els cronistes veterans que mai havien viscut un silenci tan gran com el que hi va haver durant el quart d’hora que tota la cambra va estar esperant l’entrada de la mesa, a les deu del matí. I que mai no havien assistit a un desori tan generalitzat com el que es va viure just abans de la suspensió del ple, a les dues de la tarda, després que la presidenta Forcadell convidés l’oposició a presentar esmenes sense suspendre la sessió amb l’argument que “per fer la sessió de control no cal que hi siguin tots els diputats”. Abans, un vicepresident havia demanat la paraula a la presidenta. I a la tribuna de convidats, els expresidents Rigol, De Gispert i Benach es posaven les mans al cap: “Això, a nosaltres, no ens havia passat mai, quina deslleialtat!”

Qui ho va veure clar va ser Fachin, que va ser el primer a verbalitzar la pregunta que tot polític ha de formular-se almenys un cop al dia: “De tot això, la gent què n’està entenent?” I la seva resposta al grup del PP va entusiasmar la bancada del sí: “Quan deixareu de refugiar-vos en la Constitució del 78 per donar una resposta política?”

La sessió va començar a un quart d’onze del matí, quan la presidenta Forcadell, veient que Marta Rovira aixecava la mà, li va formular la pregunta de ritual: “Senyora Rovira, per què em demana la paraula?” I amb aquesta qüestió va començar tot, o sigui, un dia de retrets intensos i temps morts inacabables. No va ser fins a dos quarts de vuit del vespre que, finalment, va arribar el debat. Anna Gabriel va fer una defensa pulcra de Forcadell. I mirant-se la reglamentista oposició, va ser irònica: “Sort que som nosaltres, els antisistema”.

Lluís Corominas va pronunciar una frase que hauria pogut anar a una declaració d’independència: “En no poder fer el referèndum d’una manera pactada...”, i va tornar a l’emoció amb el record a Muriel Casals. García Albiol va citar Tarradellas per segona vegada en un dia, i Mariano Rajoy un munt de vegades. Rabell va avisar del risc de fractura de la societat catalana, parlant en nom d’un grup tan profundament fracturat que Nuet va avisar Coscubiela des de la mesa que la intervenció del grup podien fer-la dos diputats al crit de: “Coscu, que hi pot haver dues intervencions!” Però només va parlar Rabell i una part del grup parlamentari va abandonar l’hemicicle. Iceta va començar citant Ferrater Mora i va acabar aixecant el to i avisant de conseqüències molt negatives, i Arrimadas va desplegar la seva hiperfluida bateria argumental en el primer acte de precampanya de les autonòmiques que desitja.

En marxar de l’hemicicle, els diputats populars van deixar sobre els respatllers banderes catalanes i espanyoles. Però aleshores la diputada de CSQP Àngels Martínez va pujar amb esforç fins a la part alta de l’hemicicle i les va retirar. La presidenta va ordenar tornar-les a posar, però havien desaparegut ràpidament. Quan la uixera va pujar a buscar-les entre els escons de la CUP, ja no les va recuperar, i la presidenta semblava haver oblidat l’episodi. Havia sigut un dia molt dur per a Carme Forcadell, interpel·lada al debat i assenyalada a les conclusions. A dos quarts de deu i dos minuts, la llei del referèndum quedava aprovada. Mentre Arrimadas anunciava una moció de censura, alguns diputats de JxSí s’abraçaven emocionats als passadissos. La llei del referèndum ha començat la seva atzarosa vida.