Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Quan el més conservador és arriscar

Un dels impactes de la crisi és psicològic: ha ensorrat moltes zones de confort. Una lectora em diu que en els últims 20 anys la seva feina no havia canviat gens, i en els últims sis mesos li han canviat el sou, els horaris i finalment els amos. Un petit canvi l'hauria incomodat fa deu anys però ara no hi ha notícia que l'agafi del tot per sorpresa. La crisi de l'euro fa que a Brussel·les molts experts es neguin a fer pronòstics al·legant que han passat tantes coses de les que ells havien jurat que mai no passarien, que estan curats d'espants. Les anomenades feines de tota la vida desapareixen, s'esfumen les certeses, i instal·lats en la incertesa absoluta, en la cultura de la por diària, les pors clàssiques ja no ens fan tremolar. Aquest és un altre factor que a Espanya no es llegeix prou bé sobre el procés català. Es dóna per fet que els catalans a última hora es fan enrere, perquè són porucs, i històricament tenen raó, però cal tenir en compte què vol dir ser conservador, i què tens a conservar en cada moment. Un sol rumor sobre posar en risc les pensions hauria estat mortal fa vint anys, però ja en fa deu que es parla de la poca sostenibilitat del sistema de pensions, aquí i a Europa. La gent és més o menys agosarada en funció del que té a guanyar o a perdre. Un dels factors que afavoreix el sobiranisme, i que no és mèrit seu, és que en un temps tan fràgil i inestable no fa tanta por entrar en territoris desconeguts. En primer lloc perquè no hi entres del tot, ja hi ets. I en segon lloc perquè a vegades, si el terreny conegut és tan inestable, encara que no tinguis garanties d'on vas tens la garantia que et convé moure't d'allà on ets. Ser conservador no és sinònim d'estar immòbil. En temps inestables, el conservador es belluga a la recerca d'una nova estabilitat.