Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Quan paciència i estratègia fracassen

Hi ha hagut molts girs i uns quants relleus en els darrers anys del PSC, i una constant: fer les coses tard. I malament. Aquest malament no vol ser una opinió, és una descripció dels resultats obtinguts. I té molt a veure amb la manca de velocitat de decisió. La societat s'ha accelerat, la política també, els missatges dels votants sovint són inequívocs, i quan una tendència indica una baixada saps que si no ho atures de seguida i amb convicció tens probabilitats de tocar fons. L'embranzida juga en contra teva. Hi ha una característica de la relació del PSC amb el PSOE, sobretot dels dirigents més catalanistes, que és frenar instints i reaccions des de l'orgull basant-se en una estratègia comuna. Si d'alguna cosa han fet exhibició és d'una paciència lloable, la que té l'optimista que pensa que les coses s'aniran arreglant soles. Segur que es basa en l'experiència. Hi ha hagut èpoques, a la política i a la vida, en què precipitar-se era molt més arriscat que quedar-se quiet, immòbil, esperant que els problemes es desplacessin a una altra formació, que alguns debats s'aparquessin. Fa temps que els ritmes del PSC i els de la societat catalana no coincideixen. La lectura i les decisions posteriors a derrotes cada cop més àmplies han estat tèbies, tardanes, fruit de qui ho deixa anar consumint. Les conclusions que pren el partit són de les que prens quan estàs cansat de pensar o s'ha fet tard, són més a la defensiva que constructives, com el discurs. En èpoques de canvis tan bèsties cal fer més cas dels instints. Toca actuar. És, probablement, el que van fer ahir els signants del manifest sobiranista. La sensació, un cop més, és que el missatge arriba tard, quan és inevitable, quan s'ha esgotat una paciència que s'ha demostrat excessiva.