Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

El sobiranisme no ha de témer l’autocrítica

EL PROCÉS sobiranista ha patit des del seu inici tota mena de calúmnies per frenar-lo i desprestigiar-lo. Això ha generat un cert blindatge que no facilita l’autocrítica. Com que rep tants atacs falsos i interessats, qualsevol matís es posa sota sospita. El procés ha topat a més amb una paret de l’Estat que ha dit que no a tot de manera instantània, cosa que ha anat precipitant les etapes. Com que la majoria de veus que qüestionaven el calendari eren veus anti, no s’han pogut debatre els tempos. S’entén que hagi anat així, però és una feblesa del procés: les dificultats d’entorn i de temps per poder fer autocrítica, per ser autoexigents i ser inclusius, per no requerir sempre incondicionalitats. Ara alguns esteu pensant: “Capdevila, però què dius, si el problema és el contrari, no fem res més que criticar-nos”. Deixeu-me que us respongui. Que uns sobiranistes critiquin els altres sobiranistes no és ben bé autocrítica, és autocriticar els altres. Penso que el procés és irreversible, i que acabarà bé, tan bé com els catalans vulguem. Però és evident que ha de trobar espais i marges per fomentar l’exigència, assumir les febleses, lluitar millor per les oportunitats. Com que hi ha un component emocional (a vegades amb excessos d’eufòria, d’altres amb excessos de por), som en un impàs perillós de falsos sil·logismes. L’esquema és el següent. Premissa A. Ai, això no anirà bé. Premissa B. Jo no ho hauria fet així, ho hauria fet aixà. Conclusió: no anirà bé perquè no s’ha fet com jo volia, o sigui que no és culpa meva. Això no supera cap examen de lògica bàsica. I ens distreu d’un mètode més útil: que cadascú pensi què pot fer millor ell, no només què deixen de fer els altres.