Publicitat
Publicitat

El president Mas està encotillat per Duran, i Junqueras per uns electors que desconfien de CiU

La quadratura del cercle del procés

El procés cap a l'estat propi penja d'un fil per una cosa tan aparentment banal com una data. Ens equivocaríem, però, si considerem que es tracta d'una anècdota, d'un detall sense importància o d'una maniobra d'última hora. La data o no data defineix millor que res dues cultures polítiques que fins ara han viscut d'esquena i que només des de fa uns mesos coincideixen en un gran objectiu estratègic: la independència.

A partir d'aquí s'ha d'analitzar la situació de cada un dels actors per entendre el bloqueig a què s'ha arribat. Qui té una posició més difícil és CiU, que ha de fer front a variables molt més complexes que les que tenallen ERC. Per començar, no tothom a dins de CiU està d'acord amb l'objectiu final. En el cas d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida ha arribat a una mena d'acord amb Artur Mas per compartir l'objectiu, però sempre que sigui a llarg termini (sense data) i amb dret a baixar en l'estació que cregui convenient. No cal ser gaire sagaç per veure que aquest pacte, pensat per a un context de reforçament electoral de CiU i de Mas, ara mateix resulta extremadament fràgil.

Després cal tenir en compte que Convergència és un partit d'ordre, amb quadres genèticament programats per complir la llei i moure's en l'ambigüitat. És un subjecte col·lectiu en una transició que la crisi ha accelerat de manera inesperada i que, per uns moments, s'ha cregut en disposició d'encarnar per ell sol la voluntat de tot el poble català. El 25-N els ha deixat en estat de xoc, i en aquestes difícils circumstàncies, i amb tots els equilibris interns trontollant, han hagut d'iniciar un procés negociador amb una Esquerra crescuda i maximalista.

Els republicans, eufòrics, han recuperat l'autoestima i el paper central que van perdre després dels tripartits, però ja no són els del 2003 ni els del 2006. El pas pel Govern els va traumatitzar i els ha convertit en una formació acomplexada. Quadres i electors pateixen una certa bipolaritat molt catalana, la d'aquells que desconfien dels seus mateixos representants polítics: si fan perquè fan i si no fan perquè no fan. Són molt difícils d'acontentar, i són especialment cruels amb els seus que consideren que no han complert les expectatives, com bé va poder comprovar Joan Puigcercós.

Oriol Junqueras encara té marge de maniobra, però el mandat dels seus electors és diàfan: l'han votat perquè lligui curt Mas i CiU, i ha interpretat que això passa per plasmar una data en l'acord de Govern. És la prova del nou. I ara ja no es pot fer enrere. Per això la situació és de bloqueig total. Un dels dos ha de cedir: en el cas de Mas això li pot provocar el trencament amb Unió i a Junqueras la reprovació interna i la pèrdua de credibilitat. El líder republicà s'ha treballat una imatge d'home que diu les coses clares, de transparència absoluta, i això entra en contradicció flagrant amb un Mas afeblit que necessita certes dosis d'ambigüitat per sobreviure internament. És la quadratura del cercle del procés de l'estat propi. En el càlcul de danys i perjudicis de cadascú s'ha de trobar l'escletxa que permeti l'acord.

Curiosament, però, tots dos compten encara amb una carta amagada: l'autoritat interna. Només un pacte de sang entre els dos líders sobre el compromís ferm de fer la consulta el 2014, però amb una clàusula que els permeti a tots dos modular aquest horitzó en funció de les circumstàncies, pot salvar l'escull i treure el país de l'atzucac.

PUBLICITAT
PUBLICITAT