Publicitat
Publicitat

Continua la calor

Continua la calor, tant física com política, i aquesta última encara amb més intensitat que mai. Setmana difícil, la passada, amb l'accident de Santiago, el dolor tan profund de les víctimes i els seus familiars, i l'estupor d'una societat davant del que aparentment sembla una errada humana de conseqüències incalculables. En l'anomenada societat del risc, on els elements de control són abundants, un accident com aquest posa en qüestió molts aspectes i deixa oberts molts interrogants. Setmana difícil, també, amb la corrupció de fons en les dues compareixences de Rajoy i Mas -curiosa casualitat, per cert-, i en què Mas envia una carta a Rajoy per demanar-li diàleg un cop més. Massa coincidències, massa semblances i alhora massa divergències.

Però anem a pams. Més enllà d'acceptar la impossibilitat d'un control absolut de la conducta humana, en el cas del transport, i molt especialment del col·lectiu, els controls i mitjans de prevenció per evitar precisament el fet que tot depengui d'una conducta solen ser abundants. Avui hi ha filtres, mesures de seguretat i controls mecànics per a quasi tot.

L'escassa mobilitat de fa tan sols uns quants anys ha canviat radicalment, no només per motius tècnics, sinó també polítics i econòmics. Aquest era un país pobre en diner, però també en cultura, i la seva gent viatjava, però molt i molt poc. A mitjan anys cinquanta aproximadament un 20% de la població havia sortit alguna vegada d'Espanya. De fet, si comencem a interessar-nos pels estrangers -i aquí convindria ressaltar molt especialment el gènere, és a dir, les estrangeres - és gràcies a l'arribada del turisme dels anys seixanta. Sense necessitat de sortir del país, aquella situació ens va permetre veure altres maneres de parlar, de vestir-se i de relacionar-se, que ens van permetre ampliar els nostres horitzons i conèixer altres cultures, llengües i formes de comportament que ens eren totalment desconegudes.

I ja que som a l'estiu, precisament em ve a la memòria aquella havanera titulada Mariner de terra endins , que explica una cosa que passava no fa pas tant de temps: els desitjos i els somnis d'aquell home que, malgrat la poca distància, no havia pogut fer prou calaix ("I fer diners no he pogut") per viatjar fins a conèixer el mar, i que diu: "Com serà el mar? / Serà blau i gran com diuen? / Serà veritat / que de nit és com la plata? / Tothom qui el veu / es queda ple d'enyorança... / Digue'm tu, sol, / que véns d'una altra contrada: / has vist el mar?"

Avui milions de persones es desplacen diàriament per tot el món en mitjans de transport diversos. Viatges que en la majoria d'ocasions ja tenen més a veure amb la mateixa feina que amb el turisme, per la qual cosa s'han convertit no només en una cosa habitual sinó també imprescindible. Precisament per això, la seguretat d'aquests transports és una peça clau en el funcionament de la societat actual. La notícia que la imprudència d'una persona -la qual fins ara sembla que havia tingut una actitud diligent- pot arribar a provocar un accident d'aquesta magnitud resulta, com a mínim, difícil de comprendre. En cas que es confirmés, i ho exposo només en la teoria perquè encara cal acabar de conèixer els fets amb exactitud, ens trobaríem davant d'un delicte d'imprudència greu (art. 142) amb el resultat d'una pluralitat de morts i lesions, imputables a un sol fet imprudent. És a dir, que a través d'una sola conducta es crea un risc típic, com a conseqüència de la infracció d'un únic deure de diligència.

Continuem amb la setmana. Les compareixences en seu parlamentària de Rajoy i Mas, en un període plenament estiuenc, demostren com a mínim dues coses: la importància que la corrupció té per a la ciutadania i la dificultat dels polítics per afrontar les respostes a temps. Sembla mentida que en aquests temes no s'evolucioni de manera simultània; és a dir, com més preocupació, compareixença més ràpida. Però no és així, sinó que ja veuen que es donaran les explicacions en el període d'un any.

I, finalment, pel que fa a la carta del president Mas a Rajoy, no sé què els puc dir que no hagi dit moltes vegades. Esclar que els problemes no solen ser mai jurídics sinó polítics, cosa que només permet resoldre'ls a través del diàleg, l'acostament de postures i la comprensió de l'altre. Ara sembla que s'ha posat de moda això de desitjar-se un bon estiu, igual que per Nadal ens felicitem les festes. En aquesta línia argumental, permetin-me que els desitgi un magnífic i renovat any nou, això sí, a partir de setembre. S'imaginen que es fes realitat?