Publicitat
Publicitat

Ruptura o reforma (1)

Els termes de ruptura i reforma van ser claus en la transició espanyola, ho recordo molt bé. Eren lliçons fonamentals de ciència política amb les quals es pretenia difondre el pas del règim franquista al democràtic. Hi ha certa unanimitat, encara que amb matisos, esclar, que el país va optar per la reforma. L'esquerra no tenia prou força per decantar-se per la ruptura. El poble estava relativament adormit, o espantat, segons com es miri, i va escollir un canvi poc traumàtic i relativament conservador. Si ho recorden, les primeres eleccions democràtiques, el 1977, les va guanyar la UCD, que va quedar a un escó de la majoria absoluta, seguida del PSOE com a segona força política, i es va quedar desbancat el PC, que tan sols va obtenir 19 diputats. Pel que fa a la representació parlamentària, va quedar força fragmentada, amb l'aparició, entre d'altres, de nous partits nacionalistes. Recordo personalment el fracàs i la decepció de Ruiz Jiménez, que no va aconseguir el seu propi escó. Aquesta composició política del Parlament espanyol és la que posteriorment redactaria la Constitució del 1978.

A diferència, per exemple, dels canvis esdevinguts als noranta als països de l'Est arran de la caiguda del Mur de Berlín, nosaltres no vam fer importants depuracions en sectors estratègics com el poder judicial, les administracions públiques o altres institucions de l'Estat. Malgrat tot, gràcies a la Constitució es van crear organismes totalment nous com el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial, la composició dels quals partia de zero. Tot era "constituent". També la creació de l'estat de les autonomies amb els seus estatuts propis va ajudar a configurar aquest concepte de reforma, així com els nous ajuntaments democràtics.

Hi va haver altres transformacions que no afectaven precisament la cúpula. La creació de l'estat del benestar va començar a establir les seves bases als anys vuitanta a través dels canvis en educació, sanitat i serveis socials. Les primeres lleis d'educació, sanitàries i de serveis socials són d'aquella època i van significar un canvi radical en la concepció de l'Estat, fet que en va accentuar el caràcter social. La medicina pública que avui coneixem té les arrels en aquell moment. Molts joves metges il·lusionats van entrar en el sistema sanitari públic, com ho vam fer els PNN (professors universitaris), mestres i treballadors socials. Mereix una atenció especial el canvi en el sistema penitenciari, en què, a finals dels vuitanta, la mitjana d'edat dels funcionaris de presons de Catalunya era de 23 anys. Recordo el director de presons més jove d'Espanya, Santiago Redondo, avui un prestigiós investigador internacional en el camp de la criminologia, que amb 25 anys va assumir la direcció de la presó de joves de Trinitat, i va sufocar amb rigor i professionalitat no pocs motins i incendis.

Per tant, el cert és que no es va fer una depuració de manera directa, però la creació de l'estat del benestar va facilitar l'entrada massiva de gent jove a la funció pública, l'ensenyament, la sanitat i la justícia i d'altres. Aquesta realitat va suposar un canvi tan important, que s'acosta més a una ruptura pacífica del sistema anterior que a una simple reforma.

Els partits polítics també s'estaven constituint en aquells moments, després de llargs anys de prohibició de militància, i aquell que realment creia en la política tenia l'oportunitat d'influir a través dels partits.

Era un món jove i ple d'oportunitats. No és que només hi hagués joves; Tierno Galván, per exemple, sempre serà recordat com a alcalde de Madrid, i Josep Tarradellas com a president de la Generalitat. Però el cert és que va entrar una quantitat important de gent jove motivada i amb ganes de canviar les coses en les diverses variants del sistema públic. Podríem dir el mateix de les administracions autonòmiques: abans que res era una etapa il·lusionant, de canvi, de creació.

Avui estem vivint el que anomenem la Segona Transició, però les coses han canviat molt. El país ha envellit, els llocs claus i no tan claus ja no estan ocupats per joves; tampoc no tenen el seu espai als partits polítics, al marge del desprestigi actual d'institucions i partits. El recanvi generacional que precisament els tocaria als que van començar als vuitanta no s'està produint, les places s'amortitzen i una nova estructura vol deixar-los fora. De manera que caldrà preguntar-se no només des d'on es produirà aquesta Segona Transició, sinó també com es portarà a terme i quin paper hi jugaran els joves.

[La segona part d'aquest article es publicarà dimecres que ve]