Publicitat
Publicitat

L’APUNT

El català o aquella molesta obstinació

Això de parlar català no és més que una molesta obstinació. De fet, el català és per a un castellanoparlant una llengua impenetrable que -com tothom sap-és família lingüística del japonès. Fer rodes de premsa durant les quals els periodistes puguin fer preguntes no és més que ganes d’allargar les coses i pretendre informar més enllà de les polides notes oficials. Si ets ministre, per què acceptar preguntes si et permeten fer una declaració propagandística en comptes de donar informació? Per què dir que un perillós terrorista ha fugit si es pot donar una cèl·lula per desarticulada? De fet, fer declaracions institucionals en català, castellà, francès i anglès són ganes d’embolicar la troca quan hi ha 15 morts i més d'un centenar de ferits d’una trentena de nacionalitats.

Quan la realitat es converteix en una farsa obre els ulls de molts. Els esdeveniments viscuts a Catalunya els últims dies han provocat un nivell d’immundícia i propaganda tan gran que serà difícil que es mantinguin intactes algunes pràctiques polítiques que són un insult a la intel·ligència dels ciutadans. També serà difícil considerar periodistes els soldats. Els pròxims dies veurem si la societat espanyola permet que s’imposi la cridòria estèril sobre la llengua i l’exercici de l’autogovern a Catalunya, o està disposada a parlar seriosament d’una amenaça global i del risc d’acabar amb la cohesió de les nostres societats per desafiaments tan complexos com l’atracció de la violència i la lluita entre l’islam i l’islamisme. Em temo que serà una pregunta retòrica.