Publicitat
Publicitat

La disjuntiva de Rajoy

Fins fa poc, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, es mostrava discretament cofoi d’haver deixat estovar el procés català amb el descansat recurs de no moure peça. Em consta, fins i tot, que, en el moment de ser rebutjada la llista única que va proposar el president Mas la tardor passada, el ministre Margallo va donar per acabat “ el desafío separatista”, si més no en els termes en què s’havia plantejat a partir del 2012. De fet, com es pot comprovar a cop d’hemeroteca, l’ofensiva dialèctica —intenssíssima i ben articulada sobretot durant el 2013— va cessar de cop i volta a començaments del 2015 per donar pas a declaracions rutinàries sobre el tema. Des d’aquesta perspectiva, la batalla contra el sobiranisme s’havia guanyat per la via de l’extenuació de la societat civil, d’una banda, i de la incapacitat de l’adversari per construir un bloc coherent. Per descomptat, el primer avís que les coses no eren ben bé així va ser el 9-N. Paradoxalment, allò que per a molts catalans podia ser llegit com una simple performance va causar en el Madrid polític una commoció mal dissimulada (però commoció al cap i a la fi). L’alarma atòmica, però, es va activar la setmana passada en constatar que allò de la llista unitària no anava pas en broma i que, a més, les possibilitats de l’unionisme de perdre les eleccions del 27-S en clau plebiscitària eren del tot reals.

La disjuntiva de Rajoy comença tot just en aquest punt. En cas d’ignorar el caràcter plebiscitari de les properes eleccions, els resultats del PP a Catalunya seran, segons tots els indicis, gairebé testimonials, per no dir catastròfics. Malament rai, doncs. Si, en canvi, aquest partit articula —ni que sigui només de facto, encobertament— una mena de front unionista amb l’objectiu d’aglutinar tots els vots contraris a la independència, com vol Sánchez-Camacho, acabarà admetent d’una manera ben clara que sí, que allò són unes eleccions plebiscitàries en què només es discuteix entre un sí i un no. Malament rai, també. I el pedregar no acaba pas aquí: fer pinya amb el PSOE, C’s o amb els partidaris de Pablo Iglesias no afavoriria gens ni mica els interessos partidistes del PP. Mostrar-s’hi en contra d’una manera massa vehement i agressiva, però, tampoc. Finalment, provar d’escenificar una rectificació de darrera hora i oferir als catalans —seguint una vella tradició dels governs espanyols— alguna llaminadura que després mai no arriba, ja ni tan sols resultaria creïble. Tot plegat vol dir que la molt descansada estratègia de la no acció, en aquest nou escenari, ja no val. En un moment o altre Rajoy haurà de dir si es presenta en sintonia —no dic pas “en coalició”— amb els seus principals competidors electorals, que ara mateix són C’s, o bé si opta per competir sol el 27-S. En el primer cas, hi surt perdent (i molt) a mitjà termini; en el segon també, però d’una manera immediata, quasi instantània. Ah, i un petit detallet: al cap de dos mesos hi ha les eleccions espanyoles!

I ara arriba la pregunta important. Aquesta dura disjuntiva, ¿afavoreix a curt termini els interessos del sobiranisme català? És probable que algú trobi improcedent el dubte i respongui: “Home, evidentment que sí!” Doncs bé: jo això no ho tinc tan clar, i els provaré d’argumentar el perquè. El fet que la situació del govern espanyol respecte de Catalunya sigui ara mateix molt més complicada que fa només uns dies acabarà activant tard o d’hora la temptació de jugar a la desesperada, és a dir, d’utilitzar tots els instruments previstos per la legislació vigent per neutralitzar el 27-S, potser fins i tot abans que es produeixi. Aquests recursos, mal que ens pesi, són legals, abundants i eficaços, i a més a més estan dotats de plena legitimitat internacional. Ignorar-los o menystenir-los no té gaire sentit. Rajoy sap que els pot utilitzar quan vulgui perquè l’única restricció rau en el concepte de resposta proporcional. Ni la Unió Europea ni, en general, l’opinió pública mundial admetrien l’ús de la força —ni que fos en l’esfera de la simple amenaça dissuasiva— com a resposta a una mobilització pacífica, i menys amb unes eleccions pel mig; però aquesta no és l’única manera de dissuadir. No crec, per exemple, que la Unió Europea digués ni piu en cas d’una suspensió de l’autonomia, perquè ho consideraria un assumpte intern. Cal ser conscients que el final de la partida es jugarà en aquest context, en què el mànec de la paella està en unes mans molt concretes. Sigui com sigui, però, convé fugir de l’alarmisme: és un mal conseller —gairebé tant com el seu revers, la ingenuïtat.