Publicitat
Publicitat

EL BELL ESTIU

El torrisme, la filosofia total

Aristòtil; Plató; Sèneca, Lao Tse; Kierkegaard, Kant; Schopenhauer; Patufet, Charlie Brown, Mafalda, Doraemon... Tots els filòsofs ens han donat molt, però només una filosofia ens ha donat casa pròpia. Entrem-hi. El filòsof Francesc Pujols va crear la religió catalana i també li va construir una residència: el torrisme. Neologisme inventat per aquest “xòfer de Déu”, segons Pompeu Fabra, al primer terç del segle XX. El torrisme ens condueix a la filosofia total. Sota el seu sostre habiten l’estètica i la pràctica. La raó i el sentiment. La ciència i la moral. El tot. El torrisme és viure la vida. El carpe diem català. La dolce vita. Xerrar, menjar, beure, badar, pensar... Viure! Al temple: la torre. La torre és la “casa a fora”, segons el mecànic de la llengua Fabra. El més enllà des de l’aquí. Per això Pujols passava els estius a la Torre de les Hores, a Martorell. I a partir de 1926 s’hi queda a viure. La torre és el somni d’una nit d’estiu. La torre és el Catalans’ dream. El Catalan way of life. Xavals, hem de començar a cobrar per una filosofia que ha canviat el món.

Catalunya és boletaire. Collim bolets fins i tot dins el microones. Ens fotem bolets fins a la cartera. Però cap a finals del segle XIX van començar a brotar una altra espècie de bolets al·lucinògens: les torres. Sants, Horta, Sarrià, Sant Gervasi, el Putxet... S’omplien de torres. Residències estivals. Als límits de la ciutat. Però la micologia constructiva del Somni Català no s’atura. Broten bolets torres a tota la costa: el Masnou, Vilassar, Sant Pol, Blanes... I s’enfilen: Camprodon, Ribes de Freser, Puigcerdà... I s’estiren pel Far West català: les torres lleidatanes que són els microestius condensats en berenars de sol de síndria després de segar i batre.

Les torres, tenir una casa pròpia per a l’estiu, és una filosofia catalana: el torrisme. El somni interclassista que va inundar Catalunya de torres i d’un estil de vida filosòfic

Han alçat torres el Modernisme, el Noucentisme, els arquitectes del GATCPAC de la República, els paletes i manobres de tot el país, els indianos, el burgès, el menestral, l’obrer... De propietat i de lloguer. Construïdes i aprofitades. Perquè hi ha hagut “torres, torretes i torrasses”, el genètic ciment català interclassista. Catalunya és torrista.

La torre és el primer totxo per edificar l’arcàdia a la Terra. La torre és una hamaca. Una copa brindant amb les musaranyes. Un tiberi de camisa desbotonada. Uns nens cridant fins a fer-se grans. La guerra nuclear a les mosques. La boxa contra la suor. Un arbre. Una flor. Una lluna de parra. Una amanida de paraules. Un badall vitamina cel. Una migdiada que congela el temps. La torre ha estat el futur. Els nord-americans ens van copiar la torreta i l’hortet. Les casetes de mars de gespa de somni de telefilm fetes filosofia nacional. Més enllà de les raons de la ciutat. A la frontera amb el somni. Allà, en totes les Torres de les Hores, on es troben tots els Pujols i Salvadors Dalís. Els torristes. Badant torrisme. Allà, quan el filòsof, mirant el bigoti punxegut del pintor, li diu: “És un bigoti de les deu i deu”. La torre assenyala l’hora del subconscient. Del torrisme. Del somni. Del surrealisme. Que és l’invent català per descansar de la realitat.