Publicitat
Publicitat

RACONS: VALLGORGUINA

Canadà Park

Es veu que la fascinació pel Canadà d’un dels primers veïns va ser el que va fer engegar la urbanització, pensada a imatge i semblança d’algun dels fabulosos parcs naturals que hi ha al país nord-americà

Fa un temps, per raons personals (una ex) anava sovint a un dels llocs més especials que he conegut mai. Va ser-ho des del primer moment en què la noia em va dir: “Passarem el cap de setmana a Canadà”. Com que ella era de Sarrià, vaig pensar que picava alt. Però en lloc d’anar a l’aeroport del Prat, ens vam dirigir cap al Montseny. Abans d’arribar a Sant Celoni, vam passar per sota un pont en què hi deia “Canadà Park”, amb la famosa fulla de plataner vermella de la bandera canadenca. Canadà Park era una urbanització on la seva família hi tenia una casa. I el lloc, certament, era especial.

Es veu que la fascinació pel Canadà d’un dels primers veïns va ser el que va fer engegar la urbanització, pensada a imatge i semblança d’algun dels fabulosos parcs naturals que hi ha al país nord-americà. Canadà Park t’endinsa en l’atmosfera d’un paisatge alpí, amb una densitat d’arbres esfereïdora i la foscor feréstega d’un bosc que, en algunes zones, semblava que s’hagués de menjar les cases, amb la circumstància que, a més, tothom que se n’hi construïa una intentava ser fidel a aquest aspecte alpí amb què Canadà Park havia sigut concebut. Un conjunt veïnal fantàstic de cases de fusta i finques atapeïdes d’arbres.

La nostra estava situada en el punt més profund de la urbanització. El pare d’aquesta noia, enginyer, i el seu sogre havien decidit fer-se-la a mida. Per dins, era tota de fusta. Una casa de conte. Però el més espectacular eren els arbres. Quins pins! Altíssims, atapeïts: realment semblava que estiguessis al Canadà. Per si fos poc, tots els carrers tenien i tenen nom de bolet: carrer del Pinatell, del Moixernó, del Rovelló... Però, quins pins! El sostre vegetal es fonia amb el de la casa veïna, i amb l’altra i encara amb l’altra, un sostre verd que creava un univers d’efectes ensomniadors i magnètics. Per la nit senties el crit d’ocells estranys. A l’hivern, els arbres creaven un efecte misteriós i humit, de conte de fades; a l’estiu, l’ombra dels arbres permetia allargar la sobretaula a la terrassa perquè no deixaven penetrar el sol.

Un dia, la casa de la finca del costat es va vendre: va passar a mans d’una parella, amb una criatura. Ho van refer de dalt a baix i s’hi van establir com a primera residència. El cop, la sorpresa, va arribar el divendres en què, com sempre, vam arribar a la casa havent dinat. La finca veïna era un jardí de soques tallades. El nou propietari havia fet treure uns quants pins. Segons la normativa, tenia dret a tallar-ne uns quants, ho vaig anar a investigar, però la visió era desoladora. El sostre vegetal havia quedat trencat i donava pas a un clar de llum inèdit, feridor. La visió harmònica dels pins completament escapçada. Tot va canviar de manera increïblement ràpida: en un sol estiu, el microcosmos encantador del grup de cases va desaparèixer: el sol picava amb força sobre el teulat de la nostra. Es van esquerdar diverses teules, la pintura es va escrostonar i, a finals de la tarda, el vernís, literalment, bullia.

Les sobretaules van desaparèixer. A la terrassa ja no s’hi podia estar. T’havies d’afanyar a dinar abans que el sol comencés a cremar-te els peus. La calor a dintre la casa es feia insuportable. Semblava un forn. El que havien arribat a aturar els pins escapçats. Com es trobaven a faltar. No vam poder-hi fer res. El veí va argumentar que tants pins li embrutaven la terrassa, i a mi, que mai havia parat esment a tot allò de l’escalfament global, em va quedar clar d’una tacada, en un sol estiu, a Canadà Park.