Publicitat
Publicitat

L’estruç

Si es pretén que responguem com a ciutadans gens indignats per l’anomalia en què viuen les víctimes del franquisme... és que el cinisme ha fet cim

Fa uns dies el comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Vinyes, va publicar un article en què, amb el títol L’intèrpret, m’acusava -ben segur, extensible a tots els d’Esquerra- d’erigir-nos “en intèrprets dels destinataris d’una exposició donant per descomptat que se sentiran ofesos”. Tot plegat, conseqüència d’un prec a l’alcaldessa Colau perquè no permetés l’exposició al carrer de l’estàtua de Franco arran de l’anunci d’una exposició sobre el franquisme. No he aconseguit entendre el perquè de la virulència de la resposta, atenent al fet que en cap moment vaig qüestionar l’exposició i tan sols opinava que, en exposar al carrer el dictador, es contribuïa a normalitzar l’anomalia. No sé escatir què en treu Vinyes d’esplaiar-se en la befa, bo i fent servir termes adreçats a la meva persona com ara “enrabiat”, “pontifical”, “estirabot atabalat, poc informat [...] imprudent i excessiu”, etc.

Tanmateix, em vaig sentir alleugerit de no haver estat acusat de sectari, perquè aleshores li hauria d’haver recordat que va ser aquest diputat qui li va proposar (jo mateix li vaig demanar via telefònica si ho acceptava) integrar-se en la comissió de personalitats acadèmiques que havien de concloure què fer amb el Valle de los Caídos, arran d’un acord amb el diputat Jáuregui que ens permetia nomenar un acadèmic. Dono fe que, en el meu partit, de persones preparades com el professor Vinyes també n’hi ha, i que ell no n’ha estat mai afiliat, més aviat s’ha arrenglerat de sempre amb ICV. Però no hi feia res, l’important era refer ponts després de la gran patacada de l’aprovació de la llei de la memòria del 2007.

El debat, desgraciadament, gira al voltant de les memòries, tal com pretenien els avaladors de la llei, i no pas entorn dels drets de les víctimes

Hom entendrà el perquè d’aquesta introducció amb la següent asseveració: el debat, desgraciadament, gira al voltant de les memòries, tal com pretenien els avaladors de la llei, i no pas entorn dels drets de les víctimes, en la mesura que no s’hi reconeixen jurídicament. La jugada, rodona: aquí teniu la llei... apa! Baralleu-vos per les memòries (que tothom té la seva!), i mentrestant no plantejareu el problema central: els drets jurídics.

Els mateixos partits polítics que durant trenta anys havien estat incapaços de qüestionar la Transició van dir sí i amén a una llei que convertia l’Estat en l’encunyador de l’anomenat internacionalment “model espanyol d’impunitat”. Una llei insultant per a les víctimes, que no qüestionava la llei d’amnistia de 1977, a través de la qual els botxins perdonaven les víctimes, que declara legals els tribunals franquistes i en conseqüència llurs sentències, que nega les responsabilitats de l’Estat quant a les deportacions de republicans als camps nazis, que encara avui permet atribuir als combatents armats en la resistència antifranquista l’atribut de bandits, que ha negat les responsabilitats de les empreses que van fer grans capitalitzacions gràcies al treball esclau dels presos republicans (que cotitzen a la borsa) i que mai no han reparat res ni ningú...

I, mentrestant, hem anat enterrant les víctimes i llurs fills sense cap mena d’avenç perquè hi ha hagut una extrema voluntat de desconflictivitzar el debat, cosa que contribueix inexorablement a banalitzar els règims vulneradors dels drets humans i a relativitzar la conquesta dels drets democràtics entre les noves generacions.

Hem anat enterrant les víctimes sense cap mena d’avenç perquè hi ha hagut una extrema voluntat de 'desconflictivitzar' el debat, cosa que contribueix a banalitzar els règims vulneradors dels drets humans

Des del president Pujol, a qui la reivindicació de Companys feia basarda, fins al PSOE, per a qui la reparació de les víctimes ni mereixia ser present en el programa electoral, bo i passant per la convicció amb què ICV va apostar per la llei a redós de la tesi Villarejo segons la qual amb la declaració d’il·legitimitat atribuïda als tribunals n’hi hauria prou per anul·lar les sentències. Des de les acusacions de friquisme per part d’autoritats acadèmiques davant la reclamació republicana d’exigir la demanda de perdó per part del cap d’estat, fins al desinterès de la maçoneria i d’alguns sindicats de classe, que o bé havien rebut un rescabalament de patrimonis espoliats feia pocs mesos (la UGT, 149 milions del ministre Caldera) o bé no volien enfrontar-se a IU-ICV... el fet és que les víctimes van quedar absolutament arraconades. Una veritable anomalia en el món democràtic.

El professor Vinyes nega rotundament que la normalitat quant a la reparació de les víctimes i llur memòria existeixi, ni aquí ni a Alemanya. Una formulació, aquesta, que he sentit dir moltes vegades als favorables a la llei, bo i oblidant que presidents alemanys s’han agenollat a Auschwitz mentre que aquí Joan Carles sempre es va negar a demanar perdó a ningú en nom de l’Estat. En conseqüència, si es pretén actuar des de l’Ajuntament des d’una normalitat que potser existeix en altres indrets, però que a casa nostra és evident que no, i es pretén que responguem com a ciutadans gens indignats per l’anomalia en què viuen les víctimes i tots... és que el cinisme ha fet cim.

Per això ens vam adreçar a l’alcaldessa Ada Colau, que no té res a veure amb les vergonyes de la llei de la memòria, per demanar-li que no s’exposés (que no s’exposi) Franco a la via pública. Perquè (repetim-ho), vivim en l’anormalitat!

PUBLICITAT
PUBLICITAT