Publicitat
Publicitat

Europa i anti-Europa

Des del 2008, l’any en què va esclatar la crisi econòmica global, la Unió Europea s’ha trobat davant d’una successió de crisis: la crisi grega creixent, el revengisme rus a Ucraïna i la crisi dels refugiats del Mediterrani (que està inextricablement lligada a la crisi regional al Pròxim Orient i a les diverses guerres de l’Àfrica). Aquestes crisis han portat fins al límit -i més enllà- els poders i les institucions de la Unió Europea, cosa que explica per què la reacció d’Europa ha sigut tan dolorosament feble.

La ineficàcia de les institucions i de les estructures existents davant les amenaces actuals està posant en perill la legitimitat de la Unió Europea, perquè els ciutadans d’Europa reclamen solucions que evidentment la UE és incapaç d’oferir i, en part, no està disposada a oferir. Una conseqüència d’això és l’erosió del suport a la Unió Europea entre els electorats dels seus estats membres.

I el ritme de l’erosió es pot accelerar en els pròxims dos anys. Ara sembla que el Regne Unit està disposat a fer el 2016 un referèndum per votar si continua a la UE, i un partit de l’extrema esquerra -decidit, com a Grècia, a eludir els rigors de la reforma econòmica- podria guanyar les eleccions generals a Espanya la tardor que ve.

Sens dubte, podria ser que els esdeveniments evolucionessin d’una manera positiva: que el Regne Unit continués a la UE i Espanya optés per l’ statu quo o per una visió de canvi més moderada que la que ha abraçat el govern de Grècia liderat per Syriza. Però el pitjor escenari per al futur de la Unió Europea sembla cada vegada més probable: el Grexit (la sortida de Grècia de l’eurozona), el Brexit (la sortida del Regne Unit de la UE) i un resultat a les eleccions espanyoles semblant al de Grècia.

Si es produís una catàstrofe com aquesta, l’existència mateixa de la UE quedaria en dubte, perquè altres països membres podrien plantejar-se o començar a planificar el seu futur post Unió Europea. De fet, totes les forces nacionalistes i euroescèptiques dels estats membres de la UE lluitarien, cada vegada amb més èxit, per convertir la retirada de la UE dels seus països respectius en el tema central del debat polític i les campanyes electorals. Dit d’una altra manera, gairebé seixanta anys d’integració europea -el projecte europeu sencer- se’n podrien anar en orris.

Cal que Europa no agafi aquest camí, però, tenint en compte el fracàs actual dels líders de la UE a l’hora de reconèixer i estar a l’altura dels reptes que tenen al davant, sembla realista assumir que podria passar. La combinació del Grexit i el Brexit, i les seves conseqüències no solament per a l’estabilitat de l’eurozona sinó també per a l’existència de la UE, és probablement el perill més gran que Europa ha afrontat des del final de la Guerra Freda.

A més a més, la crisi interna d’Europa està tenint lloc en un entorn geopolític perillós i inestable. Tot i que les amenaces externes podrien enfortir la cooperació estratègica entre els estats membres de la UE, és probable que això no sigui suficient per mantenir la Unió intacta, sobretot tenint en compte l’esforç de Rússia per dividir Europa apuntalant les seves forces nacionalistes, euroescèptiques i xenòfobes.

Impedir que la UE s’enfonsi requerirà, en primer lloc, una solució estratègica a la crisi grega. Grècia necessita diners i reformes -ràpidament i dins de l’eurozona i la UE-. Els governs d’Atenes, Brussel·les i fins i tot Berlín no poden sobreviure si Grècia és un estat i una economia fallits. L’actual partida de pòquer entre el govern grec i la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) perjudica totes les parts implicades, i sobretot Europa. Finalment, només pot acabar amb un nou rescat financer de Grècia, o amb la caiguda d’Europa en el desastre.

Si el Grexit s’ha d’evitar (cosa que hauria de ser la principal prioritat de la UE), el repte que planteja el Brexit ja semblaria sensiblement menys aclaparador, atès que en aquest cas els riscos estan repartits de manera molt més uniforme entre la Unió Europea i el Regne Unit. De fet, els riscos són més grans per al primer ministre britànic, David Cameron, perquè és gairebé segur que Escòcia no acceptarà un Brexit, cosa que faria perillar el futur mateix del Regne Unit.

Per tant, tot i que Cameron s’ha ficat en un carreró sense sortida pràcticament tot sol, la UE hauria de mostrar una certa flexibilitat en les negociacions amb la Gran Bretanya respecte a qüestions que no afecten els principis bàsics de la Unió. Al Regne Unit se li podrien oferir més excepcions respecte a les polítiques de la UE (com les que ara mateix té respecte a l’euro). I els líders de la UE podrien trobar una fórmula que tranquil·litzés la Gran Bretanya pel que fa a l’impacte de l’eurozona en el mercat únic.

Si, a més a més d’afrontar d’una manera eficaç els riscos del Grexit i el Brexit, la UE pot enfortir la seva unitat i determinació a l’hora d’abordar la crisi d’Ucraïna fent front a la Rússia revisionista actual, haurà aconseguit esquivar les amenaces existencials d’avui en dia. De fet, fins i tot podria sortir d’aquests reptes imminents més forta que abans. Aquest no és l’escenari més probable ara mateix, però podria ser-ho si, com més aviat millor, Europa decideix que les conseqüències d’un fracàs s’han d’evitar gairebé costi el que costi.

Copyright Project Syndicate

PUBLICITAT
PUBLICITAT