Publicitat
Publicitat

La llibertat i els seus rostres

1 . COM ELS ALTRES. Un dels arguments que s'utilitza contra la independència és que avui dia cap país és independent, tots estan relacionats per mecanismes de sobiranies compartides i d'interdependències. L'obsessió del president Artur Mas de no utilitzar la paraula independència alimenta aquest discurs. De fet, és una obvietat: la interrelació és el llenguatge del món actual. I més a Europa. Si França va renunciar al franc, a què no haurem renunciat tots plegats. I si Europa va a més, com caldria desitjar, les interdependències cada cop seran més fortes. Acceptem la premissa, doncs: cada cop els països són menys independents. Però per què només es fa servir per qüestionar la independència catalana? Ningú pretén l'impossible: tothom sap que és impossible ser més independent que els altres. El que es demana és ser-ho tant o tan poc com els altres, ni més ni menys. Al president Pujol li agradava dir "No som un país qualsevol", una expressió característica de la mentalitat nacionalista. ¿És que hi ha països qualsevol ? Què és el que distingeix un país qualsevol d'un altre? Fatuïtat de la creença: som els millors. En canvi, ara el president Mas diu: "Volem ser un país com els altres". Això s'entén més bé. I no pressuposa cap creença o prejudici de partida. Simplement, és una frase que constata que els països normals tenen un estat propi i el nostre no. No és un prejudici, és un judici.

2 . DESCARADURA. La barra de Mario Monti comença a ser sideral. Ara diu que està disposat a seguir governant a Itàlia però no a presentar-se a unes eleccions. Així són els nous aristòcrates. Convençuts que la legitimitat la donen el poder financer, els mercats i la senyora Merkel, no es volen rebaixar a passar per les urnes. Fer política democràtica, quina manera de perdre el temps! Monti ha torejat la crisi italiana, però no ha modificat ni un mil·límetre la distribució del poder a Itàlia. Reformisme zero. Berlusconi segueix tenint el monopoli televisiu, la reforma judicial segueix pendent, els poders corporatius continuen intocables. Monti vol seguir, però es vol estalviar el pelegrinatge electoral. I ho diu com si li haguessin de donar les gràcies. Després se sorprenen que el discurs antipolític creixi i que els ciutadans cada vegada vegin la política com una cosa més llunyana, reflex d'un club tancat anomenat complex político-econòmico-mediàtic . El rostre de la democràcia cada cop és més pàl·lid.

3 . BLASFÈMIA. Ho diré sense embuts: sense dret a la blasfèmia no es pot parlar de llibertat d'expressió. Els déus són inefables i l'inefable no és susceptible d'ofenses; són totpoderosos i els poderosos no haurien de poder eludir la crítica; i pretenen ser la veritat sense passar pel sedàs de la raó. Corre la brama d'una possible aliança religiosa per criminalitzar la blasfèmia, que no ens agafi desprevinguts.

4 . EUROPA. Deia Julien Benda en el seu Discurs a la nació europea : "Europa no serà el fruit d'una simple transformació econòmica, fins i tot política: no existirà veritablement si no adopta un cert sistema de valors morals i estètics". Jo hi afegiria: aquests valors havien cristal·litzat en un model social que distingia Europa de la resta del món. Ara, se l'estan carregant. Si ho aconsegueixen, s'hauran carregat Europa. I tothom calla.