Publicitat
Publicitat

Barcelona segons els turistes japonesos

La ciutat d’abans dels Jocs Olímpics i d’aquella campanya del “Posa’t guapa” i l’actual són ben diferents

Fem una enquesta imaginària als turistes japonesos. “Què et sembla Barcelona? Respon omplint l’espai buit de la frase següent amb la paraula que et sembli més adequada: «Barcelona és una ciutat...»” Respostes: “Barcelona és una ciutat espanyola”. (Sí però no. És una ciutat catalana, sobretot, tot i que és tan poc catalana com París és francesa, Nova York és americana o Tòquio és japonesa.) “Barcelona és una ciutat bilingüe”. (Sí, de català i castellà, però en llocs turístics és bilingüe de castellà i anglès.) “Barcelona és una ciutat d’Antonio Gaudi”. (Sí, però hauries de dir Antoni Gaudí. Era català.) “Barcelona és una ciutat gurmet”. (Sí, sempre que sàpigues triar bé entre els moltíssims restaurants que hi ha. Evita sobretot els llocs on serveixen paelles congelades.) “Barcelona és una ciutat poc taurina”. (Sí, hi estan prohibides les corrides de toros. Et recomano els castellers, encara que no hi maten a ningú.) “Barcelona és una ciutat flamenca”. (Bé... La música del contestador automàtic del telèfon d’un amic meu molt català és flamenca.) “Barcelona és una ciutat on gasten molt poca roba a l’estiu”. (Els joves que passegen pels carrers mig despullats són estrangers, normalment. Els autòctons van vestits més discretament.) “Barcelona és una ciutat molt poc original pel que fa a la moda”. (En el sentit que les marques que hi trobes són les mateixes que trobes a Tòquio, sí. Si compressis la roba de les marques locals, però, no podries vantar-te’n amb els amics quan tornis al Japó. Un gran dilema.)

“Barcelona és una ciutat poc taurina”. (Sí, hi estan prohibides les corrides de toros. Et recomano els castellers, encara que no hi maten a ningú.)

“Barcelona és una ciutat on hi ha molts borratxos”. (No són autòctons, normalment. Sé que et costa distingir entre els catalans i els anglesos o els alemanys, igual que els catalans no saben dir bé si som japonesos, xinesos o coreans.) “Barcelona és una ciutat cara”. (Sí, ho és. Els hotels i els restaurants en són un bon exemple. Si seus a la terrassa de les Rambles et poden cobrar un preu desmesurat. En canvi, la fruita no és cara. Aquí es ven per quilograms, no per unitats com al Japó.) “Barcelona és una ciutat on els taxistes són poc amables”. (T’equivoques. No t’has d’enfadar encara que no t’obrin la porta del cotxe. Aquí no és automàtica com al Japó.) “Barcelona és una ciutat molt sorollosa”. (Malauradament, sí. Tòquio també ho és, però els pisos tenen més bon aïllament acústic. Aquí et pot molestar el soroll dels veïns fins i tot als millors hotels...) “Barcelona és una ciutat del Barça”. (Sí, esclar. Si ets tan afortunat que has aconseguit entrada per a un partit, vigila amb la bandera que hi portaràs. L’estelada té una connotació especial i no és per als culers estrangers.) “Barcelona és una ciutat políticament inestable”. (No ho és tant. Si ets a Barcelona l’11 de setembre, per casualitat, no tinguis por de la manifestació. És pacífica, i hi participen nens i també gent gran.)

***

Jo vaig trepitjar la terra de Catalunya per primera vegada el 1978, és a dir, fa gairebé 40 anys, i abans de conèixer la meva dona. Si m’haguessin fet la mateixa pregunta aleshores, hauria respost: “Barcelona és una ciutat grisa”. Era físicament grisa. M’ho va semblar sobretot venint del Tòquio multicolor, on la gent té la mania d’il·luminar-ho tot. Era grisa, de dia també. La Barcelona d’abans dels Jocs Olímpics i d’aquella campanya del “Posa’t guapa” i l’actual són dues ciutats ben diferents. Els edificis eren grisos independentment dels seus colors originals. El meu estat d’ànim devia influir sobre la impressió que em feia. El banc japonès on treballava m’hi va enviar perquè aprengués castellà des de zero i comencés a treballar a la sucursal de Madrid en castellà al cap de mig any. Les impressions varien segons en quina circumstància et trobes, esclar. No em sentia gens integrat a Barcelona perquè els únics coneguts eren els companys estrangers de la classe de l’institut d’idiomes, que eren lògicament tots estrangers, i la patrona de la casa on m’allotjava.

I ara, per a mi, Barcelona és una ciutat maca. (Sí, ho és per fora i per dins. Però per saber que ho és per dins és necessari que deixis de ser un turista per estar-hi durant un temps considerablement llarg i aconseguir bones amistats.)

***

A finals de juliol la meva dona i jo vam arribar a Catalunya per passar-hi l’estiu. Ja no sabem quants estius hi hem passat: més de vint, pel cap baix -a partir de la 20a vegada vam deixar de comptar-. Fins fa uns deu anys solíem venir-hi amb els nostres dos fills, però des que es van independitzar venim només nosaltres dos. Els nostres amics japonesos no comprenen per què venim, quan podríem dedicar els diners i el temps a fer turisme en altres llocs famosos del món. No els ho sabem explicar bé, tampoc. Potser simplement ho fem perquè això ja forma part de la nostra vida.