Publicitat
Publicitat

Lliures o feliços

Així, ¿només els ‘tontos’ i els obedients poden ser feliços? ¿La llibertat ens condemna a la infelicitat?

Hi ha una frase molt coneguda de George Orwell, a la novel·la 1984, que diu: “L’elecció de la humanitat és entre la llibertat i la felicitat, i per a la gran majoria de la humanitat la felicitat és millor”. Recull aquella idea, tan instal·lada entre nosaltres, que l’aposta per la llibertat no ens farà més feliços, i que voler ser lliures és incòmode i fa patir. Recull, també, la idea que la felicitat és una forma de conformisme, de cofoisme estúpid i esclau. Així, ¿només els tontos i els obedients poden ser feliços? La llibertat ens condemna a la infelicitat?

He de dir que em nego a caure a la trampa de respondre a aquestes preguntes, perquè és un imaginari que em revolta. Dit, això, amb tota l’estimació que tinc per Orwell. És l’imaginari del màrtir que sacrifica el seu benestar personal pel conjunt de la humanitat. És també l’esperit del rigorisme revolucionari que es manifesta al·lèrgic cap a qualsevol vivència del plaer, del benestar i de l’alegria de viure. La felicitat seria la temptació que ens impedeix estar disposats a perdre-ho tot, i la llibertat, si vol ser absoluta, és precisament aquesta disposició.

Com ha arribat fins a nosaltres aquesta idea? És evident que té una base cristiana, de sacrifici i d’abnegació, de preparació per a una recompensa final que en tot cas no ens hem de voler procurar per nosaltres mateixos. Però crec que remet, també, a altres experiències. Una, de caràcter històric, té a veure amb el moment en què la felicitat comença a vincular-se, directament, a la prosperitat material dels individus i de les societats. Des d’aquest punt de vista, que comença a plantejar-se de manera molt clara a partir del s. XVIII, feliços són aquells que prosperen en els seus negocis i en el seu benestar. La Revolució Industrial i la riquesa colonial permeten imaginar una societat que augmenta la seva felicitat al ritme que creix la seva riquesa. Enfront d’això, s’extremen les posicions filosòfiques i polítiques que aposten pel caràcter absolutament desprès de la llibertat i de la virtut. Kant ho dirà ben clar: la llibertat és el deure que no guarda res amable i davant del qual emmudeixen totes les inclinacions. Sartre ho portarà fins a les últimes conseqüències: estem condemnats a ser lliures, encara que això ens faci perdre el món de vista i vomitar.

Aquesta nàusea ens situa en el cor d’una experiència filosòfica que entén la llibertat com l’obertura d’una distància infinita entre nosaltres i el món. Per això, en últim terme, la persona lliure no pot ser feliç. La llibertat és l’exili existencial respecte a tot vincle. Més que triar si volem ser lliures o feliços, potser és aquesta idea de llibertat la que hem de començar a canviar: la felicitat no és altra cosa que gaudir lliurement dels nostres vincles.