Publicitat
Publicitat

El paisatge com a bé comú

Les postals emmarquen els paisatges, les xarxes socials els etiqueten i els mòbils els geolocalitzen. Però, on comença i acaba un paisatge? I de qui són els paisatges que tan fàcilment ens dediquem a identificar?

Els paisatges tenen dues virtuts que els fan molt especials. Siguin lletjos o bonics, urbans o rurals, immensos o molt reduïts, tots els paisatges tenen dues característiques. Una és que els paisatges combinen el singular i el plural, gairebé fins al límit del que permet la gramàtica. Un paisatge pot ser meu i pot ser nostre, al mateix temps i de maneres diferents. Tot paisatge habitat implica relacions de pertinença col·lectives i alhora radicalment singulars, perquè la manera com cadascú de nosaltres pertany i dóna sentit a un determinat paisatge segur que no coincideix del tot amb aquells amb qui el comparteix. En aquest cas, doncs, tenim un plural que no suma sinó que complica o multiplica els sentits de cada indret viscut.

La segona virtut és que els paisatges són continus i discontinus alhora. Podem identificar determinades unitats de paisatge, i distingir un paisatge de l’altre. I al mateix temps, no podríem fer un tall nítid entre els uns i els altres, perquè en conjunt no són un puzle de peces retallades, sinó una trama de relacions viscudes. Els paisatges admeten diferències, però no s’adapten a les fronteres ni als títols de propietat.

Aquestes dues virtuts, que posen en qüestió la gramàtica del singular i el plural, la metafísica del tot i la part i fins i tot la geopolítica i la llei de la propietat privada, fan dels paisatges un bé comú d’especial d’importància. No són només un conjunt de recursos naturals i culturals que s’hagin de conservar més o menys per preservar la vida d’un lloc i les seves essències. Aquesta és una idea romàntica del paisatge ja superada. Els paisatges són conjunts de relacions vives que expressen el que en cada lloc i en cada temps hem viscut i serem capaços de viure-hi.