Publicitat
Publicitat

El preu de tot plegat

Ja fa uns quants anys, qui serà el candidat per a l'Arena a la presidència del Salvador a les eleccions del febrer del 2014, Norman Quijano, va venir a Catalunya. En realitat, era una delegació dels diputats de l'Assemblea Nacional Salvadorenca, que conformaven la comissió de medi ambient i que en aquells moments estudiaven com donar forma a una llei general d'aigües que, molt de temps després, encara no ha vist la llum. Un dia, passejant pels carrers de Barcelona, en un moment de descans de les moltes reunions que els vam preparar amb diferents institucions i organismes perquè veiessin com gestionem aquí aquest servei bàsic, recordo que va fer un comentari: "Quina meravella de carrers, de carreteres, de ciutat tenen vostès. Tot cuidat. Com es nota que són un país ric". "Benvolgut amic -li vaig respondre-, que siguem rics o no no és el que fa que puguem gaudir de tot això. La clau és que paguem els nostres impostos, per obligació o perquè ens creiem el nostre país i hi invertim".

Anys després, l'equip assessor del flamant president Mauricio Funes, que ara acaba el seu període de gestió, va venir de gira a Barcelona per presentar el seu programa i la manera que havien pensat per posar-lo en marxa. Vam tenir ocasió de ser presents en una reunió, amb altres entitats i administracions, per sentir aquell pla d'atac d'una esquerra que mai havia accedit a governar el seu país. "La prioritat, sense cap mena de dubte, és bastir un sistema fiscal amb el qual redistribuir la riquesa que genera el país", va dir un representant. "¿Sabeu quina és la pressió fiscal al país? El 12% del PIB, que en realitat es queda en el 6%, ja que tenim un frau del 50%. No podem fer res només amb aquests recursos". Ens van confessar que ni tan sols aspiraven a apujar els impostos, sinó simplement a reduir aquest frau i a incrementar la recaptació, perquè ja suposaven que tocar això podia suposar obrir la caixa dels trons entre les classes acomodades d'un país amb els índex de desigualtat més alts de Llatinoamèrica. I l'objectiu últim era demostrar que també ells podien governar el país, i per a tothom.

És en aquests moments quan t'adones que el poc que pots fer amb els recursos de la cooperació internacional (feu memòria: abans n'hi havia, d'això, a Catalunya) és facilitar i acompanyar canvis socials, mai substituir amb els impostos dels teus veïns el que haurien d'aportar els mateixos salvadorencs, sobretot els amics del Norman. A Espanya i Catalunya estem vivint una desinversió en nosaltres mateixos que es fonamenta en una percepció errònia o interessada de la realitat. Dies enrere, el president de la Comunitat de Madrid anunciava una reducció d'impostos, significativa en aquests temps, que deia que "suposaria un estalvi de 357 milions d'euros per als madrilenys". Espanya el 2011 tenia el 31,4% del PIB de pressió fiscal, lluny de la mitjana europea, del 38,8%. Una cosa és que tinguem els tipus màxims més elevats del continent, i una altra és que la recaptació total sigui la que acaba sent, descomptant el frau i les rebaixes de primavera i incentius de tota mena. ¿S'estalvien realment res els madrilenys i la resta de ciutadans de l'Estat? Un s'estalvia alguna cosa quan deixa de gastar i continua mantenint la seva qualitat de vida. Segons el raonament del sr. González -el president madrileny-, els salvadorencs haurien de ser bastant més rics del que pot semblar a primera vista: fixeu-vos tot el que s'estalvien en no pagar impostos, 25 punts menys que nosaltres.

El cas és que hi ha tota una sèrie de serveis que els madrilenys i els catalans seguiran pagant, d'una manera o d'una altra, si volen mantenir el nivell de vida que tenien. Es continuaran posant malalts i anant a l'hospital, s'entestaran a portar la canalla a l'escola, continuaran escombrant els carrers i asfaltant-los perquè semblin tan meravellosos per enlluernar un possible president del Salvador.

Ho podran fer a través dels seus impostos o pagant a empreses a les quals individualment i a la seva elecció contractaran per solucionar aquestes necessitats, com ara la salut i l'educació. Quan es tracti de fer carreteres o de netejar-les, la cosa es complicarà, perquè ja m'explicaran com es pot fer això de manera individual i sense posar-se d'acord amb la resta. Bé, al Salvador ho resolen anant-se'n tots els rics a viure junts en condominis fortificats i aïllats de la resta de la societat. Entre ells s'arrangen els seus carrers i maleeixen el govern i els clots de les carreters quan han de sortir per anar a visitar algun familiar que viu en un condomini diferent.

Sempre és millorable la gestió dels afers i els serveis públics, sempre. Però les coses fonamentals valen el que valen, i el que ens estalviem avui de manera individual ho haurem de pagar de manera col·lectiva, com a país, en un futur no gaire llunyà, i amb més interessos dels que pensem. No desfem el camí que molts països del món es deleixen per fer.