Publicitat
Publicitat

Ni Montoro ni Soria en tenen la culpa

L'actual govern espanyol no és culpable de l'embolic elèctric, ni de l'elevada tarifa que patim, ni de les pujades que ens esperen. Ho són els seus predecessors.

Tot s'origina el 1997, quan el flamant govern del PP decideix que la millor manera d'organitzar l'economia és deixant que el mercat faci, perquè això, proclamen, tindrà virtuts extraordinàries. Liberalitzen el mercat elèctric posant-lo en mans d'una subhasta.

En un mercat, el preu el determina el cost de producció de l'última unitat. Ara bé, el kW h produït per una central hidràulica té cost nul (gasta una mica d'aigua que ha caigut literalment del cel) i el produït per una central nuclear el té baixíssim. Així, doncs, el que fa la subhasta és identificar el cost de producció de l'electricitat amb el de l'única tecnologia en què costa molt produir un kW h: les centrals de gas i gasoil. La conseqüència és que si el preu del gas (lligat al del petroli) puja, també ho farà la retribució a la nuclear i la hidràulica, encara que els costos de producció d'aquestes centrals no hagin pujat.

Per evitar que el preu que paguen els consumidors fluctuï cada dia, el govern fixa una tarifa trimestral que cobreixi aquell preu d'equilibri i altres costos del sistema (entre d'altres, el transport, la distribució i les subvencions a les energies renovables).

Aquest sistema funciona raonablement bé mentre mana Aznar, de manera que quan Zapatero rep el testimoni Espanya té una de les tarifes més baixes de l'Europa Occidental.

De fet, el govern d'Aznar ha tendit a fixar la tarifa una mica per sota del que marcaven les subhastes, de manera que s'ha generat una diferència entre el que les elèctriques cobren i el que d'acord amb la regulació haurien hagut de cobrar. Aquesta diferència, denominada dèficit de tarifa, s'ha acumulat fins a arribar a 1.480 milions d'euros l'any 2004. Ara bé, en els quatre anys següents (primera legislatura de Zapatero) augmenta en 12.820 milions d'euros. Per dos motius.

En primer lloc, perquè el preu del petroli, que oscil·lava al voltant dels 20 $ durant la segona legislatura d'Aznar, ha iniciat una ràpida escalada que l'ha portat als 50 $.

Zapatero no té la culpa, certament, de la pujada del preu del petroli, però podia o bé apujar la tarifa elèctrica, d'acord amb el que dictava el sistema dissenyat el 1997, o bé canviar-lo per evitar que les nuclears i les hidràuliques es beneficiessin d'un sistema absurd. No sols no va fer cap de les dues coses, sinó que va empitjorar la situació establint una regulació favorable a la generació eòlica i solar que essencialment consistia en l'obligació que les elèctriques adquirissin tota l'electricitat d'aquest origen a un preu que garantís un retorn del 10% de la inversió. Convenientment palanquejades, aquestes inversions es converteixen en un negoci fabulós, de manera que tres constructores (Abengoa, Acciona i ACS) i dues elèctriques (Endesa i Iberdrola) han convertit Espanya en un dels primers productors del món respectivament de solar i d'eòlica. Ara bé, el preu necessari per garantir aquella rendibilitat és alt en el cas de l'eòlica i altíssim en el cas de la solar, cosa que implica un encariment del cost de producció del conjunt elèctric, i un augment del dèficit.

Quan Zapatero entrega el testimoni a Rajoy el petroli està per sobre dels 100 $, la llum ja és la més cara de l'Europa Occidental i el dèficit de tarifa s'acosta als 25.000 milions d'euros. El ministre Soria s'enfronta a un problema insoluble. Per intentar controlar la sagnia ha apujat encara més la tarifa, ha reduït retroactivament la protecció a la solar i l'eòlica i ha intentat que les elèctriques i l'Estat (o sigui, els contribuents) paguin una part del dèficit. Això ha posat en peu de guerra els consumidors, les constructores, els ecologistes, els inversors internacionals que havien comprat centrals solars, les elèctriques i el ministre Montoro.

És en aquest context que cal entendre la subhasta de la setmana passada. Com que el ministre Montoro s'oposa que l'Estat pagui una part del dèficit de tarifa, el que volen les elèctriques és recuperar el que se'ls deu a base que la tarifa pugi encara més.

És indiscutible que el govern central ha portat el tema maldestrament, però això és secundari, perquè el problema no té solució. La patronal proposa aprofundir en la liberalització, però el sector ja ha demostrat que no podrà funcionar mai com un mercat normal, i tampoc la tal liberalització arribaria a permetre comprar a França, on la tarifa és el 70% de l'espanyola. Molt més important és constatar que la regulació espanyola ha protegit sistemàticament els interessos de les elèctriques i de les constructores per sobre dels dels ciutadans i que no podem esperar que això canviï perquè les primeres garanteixen la jubilació daurada de polítics que hagin fet bondat (incloent-hi González i Aznar) i perquè les segones financen partits.

Des de la nostra perspectiva, la conclusió només ha de ser una: que el que ara ens interessa és el compromís solemne per part de tots els polítics que defensen el sí-sí o el sí-no que en l'estat que proposen seran els interessos dels ciutadans els protegits, i no els dels oligopolis.