Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

Setze jutges d’un jutjat...

El Sense ficció de TV3 ens presentava dimarts 16 jutges, un documental coral de Josep Rovira, el mateix director de l’extraordinari Forenses (que van tornar a emetre després). 16 jutges té el mateix propòsit que l’anterior treball: donar a conèixer el vessant més humà d’aquest ofici més enllà de la imatge i els tòpics que els informatius i la ficció contribueixen a perpetuar. El handicap respecte al treball anterior és que l’àmbit judicial és molt menys visual (i menys morbós) que el món dels morts i les autòpsies. Jugant amb el famós embarbussament català, entrevistaven setze jutges sobre com viuen la seva professió, com connecta això amb la seva vida personal i com els influeix a l’hora d’entendre la realitat. A TV3, fa quinze anys, ja vam veure la docusèrie Jutjats, del departament de nous formats, però allà hi havia la voluntat de mostrar la casuística i el funcionament de la maquinària judicial. 16 jutges pretén indagar com són aquests personatges un cop es treuen la toga.

El documental ja arrencava anant per feina. La qüestió idiomàtica era la primera que s’abordava per motius obvis: la majoria parlaven en castellà. Només sis de setze ho feien en català. Per tant, l’ús de la llengua es tractava de manera oberta i inevitable. Més subtilment també quedava reflectida la realitat del català en aquest àmbit: en una evident minoria.

Començar un documental sobre jutges amb escenes de balls de saló és, si més no, xocant. Però aquesta és la gràcia que 16 jutges i Forenses vol imprimir en la seva narració: a l’hora d’humanitzar insereix les aficions personals per diluir la imatge freda i estereotipada. I, en aquest context, reflexionar sobre aspectes que tenen a veure amb la seva feina: els desnonaments, la violència de gènere, el narcotràfic...

Tots coincidien a insistir que són persones normals com qualsevol altra i que no se senten amb una condició especial. Però es dóna la paradoxa que a partir del moment que són matèria d’interès per a un documental, s’ha d’admetre que aquesta normalitat és relativa. Tenen una parcel·la de poder i influència que els fa prou especials, com a mínim, per haver de demostrar-la. Potser al final 16 jutges destil·lava, més que un retrat humà, una imatge excessivament idíl·lica dels protagonistes. Casualitat o no, l’emissió del documental s’ha produït just després de la suspensió del jutge Santiago Vidal. I et feia pensar si, més enllà de tanta normalitat, havíem vist un retrat interessant però una mica esbiaixat.