Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

El poder del cutreanunci

Un estranger arriba a un hotel de Barcelona, de Madrid o d’on sigui, és igual. Entra a l’habitació, deixa la maleta i posa la televisió d’esma. I en aquell moment estan emetent el nou anunci d’Aurgi, aquell que té l’exuberant Rebeca (àlies “ la dura de pelar ”) com a imatge de marca. Ara hi han afegit Mario Vaquerizo. Si la tele transmet els valors i l’evolució d’una comunitat, la impressió que s’emporta aquest nouvingut del país on acaba d’aterrar no pot ser més lamentable. Però durant els vint-i-un segons que dura l’espot no podrà enretirar els ulls de la pantalla. Perquè els anuncis d’Aurgi tenen un poder gairebé hipnòtic. És tan horrorós, tan vulgar, tan xaró, que emet una estranya energia que t’obliga a continuar mirant. Estàs esperant per veure el Telenotícies i t’apareix Rebeca enmig d’un magatzem de neumàtics. Ella, embotida com una mortadel·la en un vestit acrílic ordinari d’on a través dels forats de la roba emergeixen uns pits comprimits i un tros del seu ventre. Al seu costat, Mario Vaquerizo entra com si fos una estrella de cine dins els magatzems. El seu cos esprimatxat està envasat al buit dins d’un vestit de plàstic negre que pretenen que sembli pell. Tots dos ballen sincopats enmig de passadissos plens de garrafes d’oli per al motor, llaunes de benzina i neumàtics. Canten: “ ¡Aquí! ¡Y ahora! ¡Aurgi está de moda! ¡Y siempre más barato! ¡Mario! ¡Y la Rebe! ¡Y un montón de gente! ¡No quieren malgastaaaar! ” I acaben abraçant-se i saltant de felicitat mentre els cauen per sobre quilos de confeti.

Si l’anunci anterior d’aquests tallers mecànics (“ ¡No quiero gastar!” ¡No quiero gastar! ”) ja semblava el més patètic que es podia emetre per televisió, hem de reconèixer que els creatius s’han superat. Un premi per a ells. És veure’l i que t’agafin ganes d’arrencar-te els ulls. Però ho té tot per triomfar: unes imatges que et queden impregnades a la retina fins al punt de provocar-te dolor de pupil·les i una música enganxosa que queda encallada a les entranyes. És sentir les primeres notes de l’anunci i que dins del cervell s’hi encengui com un neó la paraula Aurgi. Els desaprensius que han fabricat aquest anunci poden semblar mals professionals, però saben el que es fan. Fins i tot contra la voluntat de l’espectador trepanen el cap i t’injecten aquesta porqueria.

T’inoculen una mena de virus infecte la primera vegada que el veus que fa que les properes vegades que sentis l’arrencada de la cançó totes les teves neurones es posin en estat de guàrdia. L’anunci d’Aurgi és a la televisió aquella bufetada inesperada que difícilment oblidaràs.