Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

La monja i el convidat

Confesso que quan vaig llegir que El convidat se n'anava a passar el cap de setmana al pis d'una monja del Raval em va fer mandra veure'l. I em van donar una lliçó. Hi ha una frase de Chesterton que diu que "el periodisme consisteix essencialment a dir que Lord Jones ha mort a tot de gent que no sabia que Lord Jones estava viu". Doncs celebro l'excepció i no sé a qui he de donar gràcies per haver pogut conèixer plena de vida i en acció Maria Victòria Molins. Hi ha dos motius bàsics d' El convidat de dilluns que em fan pensar que va ser especial. D'una banda, la tria del personatge. Una persona extraordinària fa gran un programa. En dos moments la Maria Victòria ens va fer emocionar. Primer quan explica que va entendre l'amor de Déu en haver d'atendre un transvestit malalt i veure'l despullat. Després com explicava el dia que va vetllar una prostituta en estat terminal i va entendre la dimensió de la seva tasca. També cal admetre que la Victòria és l'única persona religiosa que he vist a televisió explicant d'una manera mínimament convincent el perquè del celibat.

De l'altra, en aquesta tercera temporada d' El convidat observem una evolució una mica més mística de la tria. Hem passat d'un cert aburgesament de la selecció d'amfitrions a una recerca del que és més intangible. I això permet comprovar televisivament com la visita del convidat aporta informació però modifica també l'essència del periodista. Veure'l en tessitures diferents i complexes ha de ser la contraprestació a la possibilitat d'immiscir-se en una llar i, al capdavall, exposar la vida d'un altre. Aquí vam descobrir un Om insegur i incòmode en conèixer els marginats socials o havent d'entrar en una presó. Però la Victòria sempre va trobar el to, el gest i sobretot la paraula justa. Dilluns per la pantalla de casa ens va passar la bondat més pura. I això és insòlit.