Una nit terrorífica a Mediaset
Diumenge a la nit s’havia de tenir valor per quedar-se assegut davant el televisor. I no només perquè tornés Iker Jiménez amb el seu Cuarto milenio i l’especial sobre Lady Di més delirant que s’hagi vist mai. Un senyor que fa informes pericials a Espanya era el convidat estrella per revelar els misteris de l’accident de cotxe de la princesa Diana de fa vint anys. Iker Jiménez ensenyava les fotocòpies com si allò ho hagués enviat, per posar-vos un exemple proper, la mateixa CIA. L’home oferia exemples tan esperpèntics com treure’s una lot de la butxaca i enviar flaixos de llum al presentador per explicar la manera d’encegar un conductor.
Però el que feia més por era canviar a Telecinco, on el programa de Jordi González, Mad in Spain, posava el focus a Catalunya. Des d’un cara a cara a crits entre Pilar Rahola i Javier Nart per parlar de “Las dos caras de Catalunya” fins a una taula per debatre sobre el referèndum. L’elenc dels convidats era el més revelador. A la banda del sí, Carles Campuzano (PDECat), Teresa Jordà (ERC) i Jordi Sànchez (ANC). A la banda del no, en canvi, hi van assistir els peixos grossos dels principals partits: Xavier García Albiol (PP), Inés Arrimadas (Ciutadans) i Miquel Iceta (PSC). És obvi que el sector contrari al Procés ha decidit donar-ho tot en les setmanes prèvies a l’1 d’octubre. Més enllà dels arguments que es van esgrimir, que ara tampoc ens vindran de nou, el més simptomàtic és el clima televisiu que es comença a generar a escala estatal. Si bé el missatge anti-Procés és que està baixant el suflé, que el referèndum no generarà prou convocatòria i que tot plegat és de fireta i no té valor legal, a l’hora de la veritat, estem en plena campanya electoral i els representants del no tenen moltes ganes de participar-hi.
Mad in Spain, conscient del poc ganxo que ha tingut el programa aquest estiu, devia confiar que la crispació contra Catalunya era garantia d’espectacle televisiu. Fins i tot van convidar Urdaci i Salvador Sostres com a recurs fallit per rebentar-ho tot. Però ni així. El programa va ser soporífer, avorridíssim i previsible. L’entrevista a Juan Carlos Monedero, feixuga i sense cap interès. A altes hores de la matinada, quan ja dormíem, van entrevistar Antonio Baños. El més divertit de la nit televisiva van ser els tuits que ell mateix anava fent en el seu compte particular enfotent-se del programa, dels disbarats que s’hi deien i de l’hora a què li tocaria sortir.
Mad in Spain, per variar, es va enfonsar en l’àmbit estatal, amb un residual 8,3% d’audiència. En canvi, a Catalunya, la mitjana d’espectadors va anar creixent a mesura que avançava el programa. Va ser segona opció i, un cop acabada la pel·lícula d’Antena 3, va acabar liderant la matinada. No sabem què passarà l’1-O i d’estadístiques n’hi ha per a tots els gustos, però segurament aquesta dada és la més significativa i fiable que tenim de moment.
