Publicitat
Publicitat

Primer diumenge d'Advent

L'any passat, si no ho recordo malament, vaig escriure un article sobre l'Advent en aquest mateix lloc, tal dia com avui: la vigília del primer diumenge d'Advent. A vegades les coses es repeteixen i, a vegades, també, un té la sensació que no fem més que donar voltes sobre el mateix. Estic pensant en aquest país, evidentment, però m'agrada que aquesta coincidència d'haver d'escriure repetidament un article la vigília del començament de l'Advent em faciliti tornar a insistir sobre aquesta etapa de preparació de Nadal. No sé per què però m'agrada parlar de l'Advent. És una etapa ascètica, de sacrifici, però és breu, només quatre setmanes, i està abocada a una celebració que entenem: el naixement de tot un Déu que ha volgut fer-se home. Bé, ho entenem, ho entenem, és un dir. Però sempre és més comprensible que la seva immolació, la seva mort, la seva resurrecció. Una criatureta petita, acabada de néixer, això que ara a TV3 els agrada tant dir-ne un nadó, sempre és més tendre i entranyable que no pas un cos adult, lacerat, ensangonat, vexat, espellifat, penjant d'una creu dalt d'un turó, que a sobre es diu de la Calavera. Nadal és més humà. El pessebre, el bou i la mula, els pastors, els àngels que canten, els Tres Reis que avancen a poc a poc seguint l'estrella, el caganer, el grèvol i els gallerans, els pollancres fets amb un branquilló de bruc, les oliveres fetes amb una mata de farigola, i Josep i Maria, esclar, sí, tot això és més humà. I, a més, la història d'aquest naixement miraculós és un final feliç de segles i segles de preparació, del sofriment de tot un poble que esperava el Messies. I encara que en aquest final feliç hi hagi una matança d'innocents (¿i quan és que no n'hi ha?), també hi ha un acte de justícia poètica quan el Nen s'escapa de la matança en què cauen tots els nens de la seva generació, quan un àngel intervé per convèncer Josep que fugi a Egipte, per convèncer els Reis que se'n tornin a caseta sense passar per Jerusalem.

Sí, Nadal ens agrada. És simbòlicament potent. Encara que no sapiguem de què va res. Se'ns eixampla el pit, encara que siguem uns descreguts, i ens estovem una miqueta, encara que tinguem el cor com un roc. Nadal ens agrada i el celebrem. Cadascú a la seva manera. Doncs bé, aquesta celebració té una preparació de quatre setmanes. Se'n diu l'Advent perquè ve del llatí adventus , que vol dir adveniment. Ens preparem per a l'adveniment del miracle, per al naixement miraculós. I aquesta preparació i aquest miracle, reals per als creients, poden ser il·lustratius per als no creients. Cal preparar-se per a allò que ve. Per al que sigui. També per al naixement d'un país, que és el més important en què estem ficats tots plegats actualment.

Em preocupa una cosa, els ho diré. Ens omplim la boca amb això del dret a decidir. Però, ¿a decidir què? Evidentment, a decidir sobre la independència. Però, ¿n'hi ha prou? A mi m'agradaria que es parlés també del dret a decidir sobre moltes altres coses. Sobre la banca, per exemple. Sobre l'educació. Sobre la sanitat. Sobre l'habitatge. Sobre l'organització del treball. Sembla que la paraula independència sigui el talismà que ens ho resoldrà tot. I no. No és pas així. A mi m'agradaria saber, quan hàgim de votar si volem ser, o no, un estat independent (aquesta i no cap altra ha de ser la pregunta!), com organitzarem el país. Saber quina mena de país tindrem. Com serà físicament, és a dir, quina divisió territorial tindrà. Com serà políticament. ¿Hi haurà un Parlament i un Senat, o només un Parlament? ¿Tindrà un règim presidencial? ¿Un president i un cap de govern? ¿Quant duraran els mandats? ¿Quatre anys? ¿Cinc anys? ¿Com serà l'educació? ¿Quants cursos tindrà el batxillerat? ¿Quines matèries s'hi estudiaran? ¿Quants cursos tindran les carreres universitàries? ¿Com serà la banca? ¿I la sanitat? En fi, tot això. ¿I la defensa? ¿I les relacions exteriors? ¿I la fiscalitat? A mi m'agradaria, abans de votar, saber una mica totes aquestes coses. I si no amb exactitud, saber-ho, com a mínim, a grans trets. M'agradaria saber en la gola de quin llop ens fiquem.

Aquest temps d'Advent, que és de meditació i sacrifici, potser que pensem una mica en la duresa del camí. Si volem el que volem, hem de treballar esforçadament. Haurien de ser temps de consens i no de partidismes. No m'agradaria haver d'acabar amb aquell vers, d'altra banda esplèndid, de Carner, que aquests dies no em puc treure del cap: "I jeuen els camins descoratjats".