L'ull sota control del tacte
Quan, després de la Revolució Russa, Rússia es va convertir en el principal laboratori artístic d’Europa el remolí dels avantguardismes va esclatar amb tota la força i va arrossegar les herències del segle anterior. El cubisme, el constructurisme, el futurisme, el primitivisme i la tendència cap a l’abstracció van ser presents a l’escenari, cosa que donava lloc a una fèrtil lluita per endur-se l’hegemonia en el nou art revolucionari. Van ser els anys del somni utòpic, pocs i amb tràgic final. No obstant això, el nombre d’experiments va ser extraordinari.
Una de les figures més notables perquè es va situar al centre del remolí va ser Vladímir Tatlin, home d’esperit universal, arquitecte, escultor i pintor. A diferència de molts dels seus contemporanis, obsessionats per la línia recta i pel geometrisme, Tatlin era un entusiasta amant de la corba. Però la seva visió no era ornamentalista sinó essencialista: creia que la corba era la forma més pura que nodria la naturalesa. Això ho va aplicar a les seves escultures arquitectòniques, destacadament al famós Monument a la Tercera Internacional.
Aquesta creença, juntament amb una particular concepció de la matèria, va dirigir també la seva pintura. Tatlin defensava que la vista, en certa manera, havia d’obeir el tacte. Un dels seus contemporanis, Picasso, havia arribat a conclusions similars, però mentre l’artista malagueny donava preferència a la deriva cubista, Tatlin cercava la síntesi entre l’ull i el tacte amb el predomini essencialista de la corba. La pintura de Tatlin és plena de línies corbes, com el magnífic oli Nu femení, de 1913. És una pintura gairebé abstracta que conserva una densitat sensorial figurativa. Un equilibri perfecte d’abstracció i sensualitat.
