Publicitat
Publicitat

Una obra mestra de la subtilesa

Annunciata [L’Anunciació], Antontello Da Messina

EL TEMA DE L’ANUNCIACIÓ va ser un dels preferits pels pintors del Renaixement, potser perquè comportava, al mateix temps, un vessant líric i un vessant dramàtic. L’àngel anuncia a Maria que l’esperit diví ha pres possessió de les seves entranyes, de manera que la verge adolescent parirà un fill igualment diví. D’acord amb la fe cristiana aquest és l’acte epifànic que dóna inici al cicle de la redempció, que culminarà amb el sacrifici i la mort de Crist.

La gran majoria dels pintors remarquen el recolliment obedient de Maria davant del seu destí. L’adolescent accepta devotament allò que no comprèn, en certs casos, i, en d’altres, comprèn, miraculosament, allò que l’àngel li comunica. Uns quants pintors, però, se centren en la dramaticitat de l’escena. Al cap i a la fi, per a aquella noia de 13 o 14 anys, una púber d’un petit poble perdut, el missatge de l’àngel implica, també, una extraordinària violència. Maria reacciona amb una barreja de por, incredulitat i fe que dóna lloc a la gestualitat més subtil. Es podria fer una exhaustiva crònica de l’art del Renaixement prenent com a única referència els gestos de Maria en sentir allò que els cristians han considerat la bona nova.

La meva preferida és la que va pintar Antonello da Messina. És difícil trobar un estudi psicològic més refinat. Els moderns estem acostumats a identificar psicologia amb sentimentalisme, i fins i tot amb patetisme. En Antonello, en canvi, la cara de Maria és una obra mestra de la subtilesa: contenció, comprensió, profunditat, malenconia, dubte, acceptació. I la mà dreta de la Verge expressa la síntesi de tots els corrents contradictoris que xoquen en un instant.

PUBLICITAT
PUBLICITAT